CRÍTICA

Més reeixida va ser la primera part de la sessió, amb un Aleksei Volodin que va demostrar tenir la plena mesura del Concert per a piano núm. 2 de Rakhmaninov, tant pel que fa a destresa digital com a control del contingut emocional de l'obra, traduït sense histrionismes. És lícit dubtar, tanmateix, si solista i director compartien la mateixa mirada sobre el concert. Va ser com escoltar dues versions molt similars, però no coincidents. La corda de l'orquestra russa va agombolar Volodin, però si el temps lent va ser el més rodó, en els temps extrems les diferències en el sentit del tempo i del rubato –més sistemàtic, i més previsible, en Fedosséiev– van ser més accentuades. Aquestes dues obres arxipopulars van tancar la 28a temporada d'Ibercàmera alhora que feien de pont al curs vinent, on el gran repertori serà rei i senyor.