En una primera part dedicada a la Simfonia núm. 2 op. 73 de Brahms, ja es va veure des dels primers compassos que una cosa és imitar Brahms i l'altra tocar-lo amb propietat, com fan ells, havent heretat un fil directe d'un compositor que admirava la música hongaresa i que va sovintejar Budapest i sobretot la propera Viena. L'obra, que no va fluir sencera amb igual tensió, va estar nodrida de fraseigs i detalls que només una exploració a fons de la partitura pot explicar. Ens temíem que tanta identificació amb Brahms no faria apte el conjunt de cara a la música tan diferent de Richard Strauss. I no va ser així. Després d'una breu segona seqüència de valsos d'El Cavaller de la Rosa, van afrontar una obra d'una gran magnitud, el poema simfònic Així parlà Zarathustra. No debades el compositor va dir que era un intent de dibuixar el curs de la raça humana des de l'origen fins a la concepció nietzschiana de superhome. Va ser espectacular i se'n van sortir plenament amb una concertino tan musicalment straussiana com la que el compositor devia somiar.