Parlem d'un concert ajornat per indisposició de la cantant que s'havia de fer l'abril a l'Ateneu Barcelonès i que, superada la indisposició, es va desplaçar a la Casa Elizalde davant la impossibilitat de recuperar dates lliures a l'Ateneu. Per als intèrprets es tractava d'un propòsit complex, atès que no es fàcil afrontar per primera vegada les cançons de Manén amb les d'un altre autor prou complicat com és Richard Strauss. Sortosament, Matheu i Blanch van resoldre la situació defensant amb un elevat nivell de qualitat la tria. Les Cinc cançons alemanyes Op. A-4, de Joan Manén, del 1908, ens van submergir en una reeixida atmosfera musical postromàntica. Matheu va demostrar un nivell amb cinc cançons de Richard Strauss. Va tornar a Manén amb les quatre Cançons alemanyes Op. 10, amb un clima diferent del de les anteriors, amb més intervencions de la ironia descriptiva o de la dependència temàtica, Serenade i Totenkranz, per exemple. Va acabar amb dues obres més de Strauss i Manén, aquesta darrera traduïda pel mateix compositor al català. El concert va ser un diàleg reviscut entre dos compositors d'una època –Manén, dinou anys més jove– però que van tenir contactes diversos i es van professar admiració mútua, tal com va subratllar Xavier Chavarria, que va contextualitzar àmpliament el concert. Com a propina van interpretar Zueignung (Dedicatòria) de Richard Strauss.