Cerca de crítiques

Enquesta

Macbeth al Liceu

La gàbia del poder

22/3/2004 |

 

'Macbeth', de Verdi. Carlos Álvarez, Roberto Scandiuzzi, Maria Guleghina, Marco Berti. Direcció d'escena: Phyllida Lloyd. Direcció de la reposició: Alejandro Stadler. Escenografia i vestuari: Anthony Ward. Il·luminació: Paule Constable. Coreografia: Michael Keegan-Dolan. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Bruno Campanella. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 18 de març.

És temptador acostar-se a Macbeth a partir dels fets dels darrers dies: no debades una de les línies conductores de l'obra de Shakespeare és l'ànsia de poder i el preu sagnant que s'està disposat a pagar per obtenir-lo, així com les no menys sagnants conseqüències generades. En aquesta validesa intemporal del seu missatge rau, justament, la força dels clàssics, com bé va saber veure Verdi en el seu primer acostament al corpus del bard de Stratford-on-Avon, aquest Macbeth que és molt més que la suma de les seves parts contradictòries, disparitat incrementada en la revisió del 1865 (la interpretada usualment, com al Liceu, això sí, sense el ballet): passatges d'òbvia superficialitat conviuen amb moments d'una fascinant sofisticació musicodramàtica, en especial els que giren al voltant dels dos principals protagonistes de la tragèdia.
El Liceu va comptar en aquesta ocasió amb dos intèrprets excepcionals per a l'homicida matrimoni central, començant pel Macbeth de Carlos Álvarez en la que ha estat la seva més feliç aparició a l'escenari del teatre. Una més gran familiaritat amb el paper sens dubte durà més gradacions i clarobscurs a una encarnació ja important, servida per una veu franca, ben timbrada i generosa que va anar guanyant fermesa al llarg de la vetllada, un instrument sa que el magnífic baríton malagueny va posar amb intel·ligència al servei d'un personatge feble, amarat pel dubte, la por i el remordiment. Si a Pietà, rispetto, amore el fatalisme de la fi immediata del monarca escocès va estar ben palesat per Álvarez, encara més digna de lloa va ser la desintegració anímica, expressada tant amb el gest com amb la veu, en l'aparició del fantasma al final del segon acte.
Lady Macbeth, aquesta formidable dona sense nom, és una de les criatures més fascinants de tota la literatura operística, un personatge extrem que va estar encarnat fins al moll de l'os per Maria Guleghina. La soprano crimeana va emprar una astoradora paleta de colors vocals en una interpretació tan polièdrica com majúscula. Més enllà de certes limitacions al seu cant (la coloratura no és el seu punt fort, i a vegades l'ímpetu excessiu li fa perdre peu), Guleghina va establir a l'ària i cabaletta de sortida el caràcter dominador del personatge, alhora que amb tons murmuradors (i amb indubtable càrrega eròtica) introduïa al cap del seu espòs els seus mortífers plans. Impressionant com va passar de la inicial lleugeresa festiva del Brindis a la furiosa represa un cop Macbeth ha exhibit la seva debilitat davant la cort, així com un La luce langue convertit en un llòbrec monòleg interior que esclata per la seva fèrria voluntat quan afirma que un nou delicte "e necessario". Tanmateix, el punt àlgid de la vetllada va ser la gran scena del sonnambulismo: l'immens cabal de veu amb el qual Guleghina havia dominat sense problemes els concertants finals dels dos primers actes es va plegar en un fil irreal, a mig pas del destimbrament i el parlat, en una traducció esbalaïdora del descens a la follia de Lady Macbeth.
La resta de personatges tenen poc a fer, la qual cosa no vol dir que no ho hagin de fer bé. Roberto Scandiuzzi va donar cartes de noblesa a Come dal ciel precipita, mentre que Marco Berti va ser un Macduff d'innegable ímpetu tenoril, tot i que hauríem agraït a La paterna mano un cant menys estentori. Dels comprimari cal destacar la Dama de Begoña Alberdi, el Malcolm de Javier Palacios i el Metge de Stefan Kocan. Per desgràcia, els bons moments de l'elegant direcció de Bruno Campanella van estar llastats per una manca evident de disciplina a l'orquestra (hi va haver massa cues) i als solistes (no sempre d'acord amb el tempo) i una blanor excessiva en un drama que requereix molt més tremp (no, no farem la injusta comparació amb la versió scaligera que Riccardo Muti va signar al Liceu). En el seu haver, un ombrívol Patria oppressa, gràcies també a un cor que va tenir una de les actuacions més afortunades de l'any.
Coproduït per l'Òpera de París i el Covent Garden, el muntatge de Phyllida Lloyd juga amb un espai reticular i claustrofòbic, una presó per a les febleses dels Macbeth, i amb nombroses concatenacions visuals entre escenes, servides sobretot per les omnipresents bruixes, les altres grans protagonistes de l'òpera. Particularment reveladora és la insistència sobre l'esterilitat de la parella central -aquest recurrent llit de matrimoni, espai de la seva relació eròtica, finalment escindit; el somni de prole nombrosa, un somni mai realitzat, com Lady Macbeth evidencia al recollir del terra un ós de peluix-, així com la presència d'una gran gàbia daurada, plasmació d'aquest poder que empresona dins seu els que el detenten i que acaba sempre amb la seva vida (Duncan i Macbeth moren allà). Hi va haver dèficits, també: l'aparició del fantasma de Banco va ser ridícula i l'obsessió per mostrar tot allò que no es diu i se suposa però que no cal veure fa sospitar que potser Lloyd creu que l'espectador és tonto o no té imaginació, però la seva proposta fa justícia a aquesta tenebrosa obra mestra.
Xavier Cester
Avui