Cerca de crítiques

Enquesta

Pollini al Palau

MAURIZIO POLLINI, una nit de preludis esplèndida

22/3/2004 |

 

El pianista milanès va regalar al Palau un dels grans recitals de la temporada El pianista Maurizio Pollini. DOAN MANFUGÁS HUNG INTÈRPRET: Maurizio Pollini, piano LOCAL: Palau de la Música Catalana DATA: 16 de març Maurizio Pollini, un dels estendards de la interpretació pianística, va tocar dimarts passat en un Palau de la Música abarrotat de públic, convidat novament per Ibercamera, on actuava per sisena temporada. El programa, dedicat a Fryderyk Chopin i a Claude Debussy, va començar amb el Preludi opus 45 de Chopin, abordat amb delicada melancolia, presagi del que va venir després, els 24 Preludis opus 28, que, planejats pel compositor polonès en una acurada seqüència de tonalitats, són una obra de maduresa que allibera l executant a la seva pròpia fantasia i expressió. Com a intèrpret d estil acurat, Pollini va deixar fluir la puresa d aquesta música amb naturalitat i va definir cada preludi amb el caràcter i diversitat d intencions que exigeixen aquestes miniatures musicals de vegades tan diferents entre si. Es va valer d un lleuger i volàtil fraseig (ostensible al número 10, en do sostingut menor), mà esquerra potent i precisa (perfecta en el presto del número 12, en sol sostingut menor), i mà dreta enèrgica i veloç (de manifest tantes vegades en les fluides i complicades escales), va crear emoció amb els preludis de tempo més tranquil, com el número 7, en la major, i va desgranar un esfereïdor preludi número 15 en re bemoll major. Per tot plegat, el pianista milanès va embruixar el públic amb la seva execució de toc perfecte i amb la seva poderosa maquinària tècnica, que no cedeix a deliris passionals, sinó a una psicològica profunditat. Amb aquests sentiments de profunditat i llibertat es va submergir Pollini també a la segona part, conformada per altres preludis, els del llibre segon de Debussy, una obra d inagafable estructura en què el so és el detall més important. El teclat, sota les mans de Pollini, va ressonar amb plasticitat i va crear matisades imatges. Aquest cop la seva interpretació va ser més abstracta i sòbria, potser massa en les primeres peces, però expressivament hi va haver un in crescendo més marcat a partir del número 8, Ondine , més descriptiu i emfàtic (fins i tot es va recolzar en la seva pròpia veu per accentuar frases), malgrat que els títols d aquests preludis de vegades s allunyen de la imatge que suscita la música. Com a bisos de la nit, de la qual va ser testimoni mut un dels dos pianos que el perfeccionista Pollini porta per poder escollir el que més li convé per a cada concert, van sonar un altre preludi de Debussy (del primer llibre) i tres peces de Chopin: la Segona balada i dos estudis, el primer de l opus 25 i el quart de l opus 10 , aquest últim desgranat a poc a poc fins a arribar a una apoteosi virtuosa i sonora. Memorable.

El Periódico