Quin repertori prefereixies que comentem a Catclassics?

Renaixentista i barroc Classicisme i romàntic Òpera i recitals vocals Segle XX i contemporània Qualsevol

Veure resultats

 

 

De camí cap a una maduresa cultural envejable des de molts racons de l’Estat Espanyol, l’activitat sabadellenca és un estímul constant amb iniciatives que difonen el nom de la ciutat nacional i internacionalment. És desitjable que el govern municipal que assumeixi l’alcaldia aquest mes no descuidi una tasca cultural que ha portat a la ciutat a ser un referent centre musical. En aquest creixement hi ha jugat un paper decisiu l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell que, després de 12 anys, tornava a programar Il barbiere di Siviglia de Rossini.

 

 

Com és costum el darrer títol de cada temporada, Pau Monterde i Miquel Gorritz s’ocupen de la direcció escènica i Elisabeth Castells de l’escenografia. Enguany la solució d’un espai únic i giratori ha permès unificar l’acció, dinamitzar-la i plantejar-la estretament en relació amb el text. La il·luminació de Nani Valls arrodoneix una estètica que recorda les cases de nines –jocs d’habitacions, escala i vestuari de Rosina- en un “barbiere” poc hilarant però resolt amb savoir faire i alguns gags.

 

Del repartiment cal destacar que la majoria del cantants són habituals de les temporades sabadellenques i han sortit de la pedrera que és l’Escola d’Òpera de Sabadell. En conseqüència debutaven en el seu rol. Fet a tenir en compte en una partitura llarga, amb nombrosos recitatius, plena d’inflexions i molt difícil tant en la conjunció i el ritme com en l’activitat escènica.

 

 

En conjunt la producció és notable i engrescadora per la possibilitat de veure a Catalunya un “Barbiere” amb aquests resultats i encertades individualitats. Així ho va agrair el públic a l’estrena, únicament desnerida per un cor masculí que desacreditat en afinació i conjunció (cabaletta de la introducció del Comte d’Almaviva i tercet del acte II). Daniel Martínez Gil de Tejada, sense talls significatius de números musicals i recitats, també s’esforçava en fer avançar a una OSV puntualment a destemps però que va sonar amb transparència, moderació decibèlica i un significatiu treball en l’articulació de la corda –obertura i números de conjunt-.

 

 

El baríton català Carles Daza va enfrontar-se al rol més exigent vocal i escènicament dels que ha ofert a Sabadell. Cert és que les ornamentacions vocal són perfectibles però la claredat de la dicció i la musicalitat del seu Fígaro mostraven una important evolució com a intèrpret. Amb morbidesa tímbrica i matisada expressió, va defensar-se la cavatina “Largo al factotum” i va tenir molta continuïtat en els números de conjunt i l’evolució de la trama.

 

Albert Casals va ser un Comte d’Almaviva elegant en un rol maratonià, especialment al segon acte on va rematar l’actuació amb “Cessa di più resistere”. La seva no és una veu amb facultats per a l’ornamentació rossiniana però ho compensa amb una seguretat i un cant noble en fraseig i calidesa. Com Daza, la progressió en rols importants és molt significativa.

 

Per la seva part, Natalia Gavrilán (Rosina) ha participat en quatre produccions d’aquest rol i el seu domini escènic és tan innegable com envejable la facilitat del seu centre i agut. Àgil fins a graus molt elevats en les ornamentacions, n’afegia en funció de la coloració expressiva i tímbrica. També demostrava caràcter de prima donna en adoptar el seu a la part ràpida de la cavatina “Una voce poco fa”, cantada amb fascinant intenció de ferocitat i manipulació.

 

Un altre mestre en el seu rol és Enric Serra (Don Bartolo) que l’encarnava per 183a vegada, exhibint trucs de veterà com els aplicats al cant sillabato. El seu és un exemple que joves figures com Marc Pujol (Don Basilio) integraran i emularan amb solvència. La mateixa amb què es va esplaiar en l’ària de “La calumnia” per una fraseologia i una intenció amenaçant que remetien a una paròdia d’ Il commendatore donjuanesc.

 

El públic també va recompensar la criada Berta, caracteritzada per Eugènia Montenegro amb una vis còmica molt adequada (esternuts, moviment escènic) i notable presència vocal en els concertants –Do sobreaguts inclosos-. La seva ària “Il vecchioto cerca moglie” revelava una significativa soprano lírica, només puntualment desajustada en el recolzament diafragmàtic.