Cerca de crítiques

Enquesta

Esforç, bellesa i compliment

11/4/2011 |

 

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Mozart: Concert núm 10, per a dos pianos i orquestra K. 365

Txaikovski: Simfonia núm.4 en Fa menor Op. 36 Palau de la Música Catalana. 9-4-2011.

Denis Zhdanov i Evgueni Starodubtsev, pianos. OSV. David Giménez Carreras, director.

 

Cal felicitar l’Orquestra Simfònica del Vallès per les nombroses iniciatives i projectes que la porten més enllà del fet musical: des de les Cadires de la Simfònica als projectes en centres penitenciaris o la inclusió d’estudiants del Conservatori del Liceu. Quan no, motiven als espectadors a participar en causes solidàries com la recollida de fons per al Japó, país natal d’una de les segons violins. Aquest va ser el cas del dissabte al Palau de la Música Catalana. Tot plegat és un signe de la gestió engrescadora assenyalada des d’aquestes i altres pàgines.

Una altra obvietat és que l’OSV té primers faristols de categoria i que en mans de directors adequats ofereix resultats més que satisfactoris. Una altra cosa és si els plantejaments conceptuals estimulen més enllà de l’estàndard, o si aquest estàndard admet relectures i reflexions estètiques.

La de dissabte passat va ser una sessió on l’OSV va sonar delicada, sedosa i equilibrada en l’ escassament programat Concert núm. 10 per a dos pianos K. 365 de Mozart. Els pianistes Denis Zhdanov i Ievgueni Starodubtsev van recrear-s’hi enjogassadament, amb una adequada articulació preciosista i amb bona entesa entre les correspondències d’ambdós. La seva visió integradora no magnificava jerarquies i esdevenia esglaiadora en, per exemple, trams de l’Andante, afectuós i nocturn, amb destacades intervencions dels oboès. El bis espectacular en digitació i de caràcter rapsòdic va constatar l’excel•lència d’aquests guanyadors de dos concursos catalans: Zhdanov, el Maria Canals de 2010; i Starodubtsev, el Ricard Viñes de 2009.

A la segona part, Giménez Carreras va abordar de memòria la Quarta simfonia Op. 36 de Txaikovsky sense caure en efectismes més enllà de la contundència decibèlica. Puntualment el seu gest i el posat ultraconcentrat remetien a l’amanerament karajanià i casaven amb l’asèpsia d’un discurs que avançava com a pacient més que com agent: escàs drama en una proposta distanciada emocionalment. La recerca d’una fenomenologia sonora embellidora però no sempre ben estratificada en una lectura pausada i coherent invocava la cèlebre frase sobre el so Karajan: “bellesa sense forma, so sense significat”. Especialment ho feia en els passatges de progressió melòdica típicament txaikovskians dels dos primers moviments. A destacar les intervencions de la primera flauta i clarinet, els oboès i el so de conjunt, que reafirmen el salt qualitatiu amb què fa mesos titulava una crònica.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell