Cerca de crítiques

Enquesta

Sense greix

12/3/2011 |

 

Programa: Beethoven, Simfonia núm. 9. Director: Sir Neville Marriner. Palau 100

Lloc i dia:Palau de la Música

La Novena de Beethoven és un exemple òptim de com han evolucionat els criteris interpretatius en els últims 60 anys. Als antípodes de les simes metafísiques d'un Furtwängler o l'amplitud sonora d'un Karajan, molts directors actuals prefereixen lectures àgils, nervioses i so orquestral sense greixos. Els criteris historicistes i l'ús d'instruments originals hi han tingut molt a veure, així com l'exemple d'un Harnoncourt que va demostrar que aquests criteris també es podien aplicar a orquestres modernes. Abans de l'extensió d'aquest fenomen, tanmateix, ja hi havia directors que demostraven que era possible interpretar Beethoven sense hipertròfies postromàntiques. Directors com ara Sir Neville Marriner.

 

Amb la vuitantena ben superada, el músic britànic no ha perdut energia, i la seva versió va ser directa i resolutiva, ja que no gaire polida. Els efectius moderats de l'Orquestra de Cadaqués no van impedir que el fragor resultant compliqués la projecció de les veus d'un Orfeó Català que, no obstant això, té ben apamada la partitura. Hi va haver atractius reequilibris entre seccions, amb un pes destacat de fusta i metall davant una corda eixuta. Si la tensió no va faltar a la cita, una mica més d'efusivitat no hagués estat baldera, mentre que el quartet vocal va ser equilibrat. El disc resultant no serà una referència però el concert d'origen va ser prou remarcable.

Xavier Cester
Avui