Cerca de crítiques

Enquesta

Uns Contes a recordar

24/2/2011 |

 

Programa: Offenbach: Els contes d'Hoffmann

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

Javier Agulló, tenor. Svetozar Rangelov, baix. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. Saioa Hernández, soprano. Maite Alberola, soprano. Marta Valero, mezzosoprano. Albert Deprius, tenor. Beñat Egiarte, tenor. Xavier Mendoza, baríton. Laura Vila, mezzosoprano. Laura Obradors, soprano. Cor AAOS. OSV. Rubén Gimeno, director. Jordi Galobart, escenografia. Carles Ortiz, director d’escena.

 

Pel seu caràcter de testament d’un compositor recordat com a millor parodista d’una època i no com autor dramàtic; per la seva desbordant imaginació musical; per la fusió de música alemanya amb la tradició carnavalesca i de la música italiana amb la comèdia dell’arte; per la convergència de molts dels principals elements estètics del segle XIX (des del flaneur al poeta, de la desindividualització a la transparència de l’ànima); per la barreja d’il•lusió i realitat, Els contes d’Hoffman d’Offenbach és una de les òperes més riques del repertori i més agraïdes teatralment. Quasi bé 21 anys després del darrer muntatge liceísta, els Amics de l’Òpera de Sabadell s’han tornat a arriscar amb un títol molt exigent en mitjans tècnics i de repartiment.

El muntatge

La tasca de Jordi Galobart i Carles Ortiz és satisfactòria, tant en els decorats com en el moviment escènic. Dins d’una estètica tradicional amb alguna llicència fantasiosa, cada acte es presenta en una ambientació amb suficients referents visuals i un vestuari divuitesc. La lectura no pretén profunditzar en l’escissió entre realitat i il•lusió; entre allò domèstic i allò inquietant, més enllà de ridiculitzar el fracàs i l’alienació de Hoffmann. El muntatge atrau pel dinamisme, l’adequada il•luminació, algun gag i l’ús del back-stage (en les aparicions). També l’ atrezzo té petits enginys com la cadira d’Olympia, la taula d’operacions d’Spalanzani, els alimentadors dels autòmats o el retrat de la mare d’Antonia on s’hi reconeix el rostre de la cantant Laura Vila.

En conjunt, notable

L’OSV va oferir un alt rendiment amb el seu titular, Rubén Gimeno, en una obra d’escriptura orquestral més difícil, rica i engrescadora que molts títols belcantistes; potser més adequats per al debut operístic del director. Al marge de l’impacte dels concertants o el trio de l’acte III, van destacar-se les intervencions de les fustes i la cohesió del conjunt. Altra cosa és si l’elecció dels tempi d’alguns números musicals beneficiaven als cantants. El cor va contribuir notablement a l’èxit de la funció. Exceptuant alguna descoordinació, va demostrar que Daniel Martínez Gil de Tejada fa molta feina per unificar i compensar les veus.

Veus de qualitat

Tots els comprimaris i personatges menors, la majoria sortits de la cantera que és l’AAOS i de l’Escola d’òpera, van acomplir les intervencions. A destacar Laura Vila (veu de la mare d’Antonia), Marc Sala (Nathanaël), Albert Deprius (Spalanzani), Xavier Mendoza (Crespel i Schlémil) amb uns mitjans imponents i Beñat Egiarte (Andrés, Cochénille, Pitichinaccio i Frantz) que va defensar els seus quatre rols i els cuplets de l’acte III amb gràcia i comicitat. Tanmateix per Gemma Coma-Alabert atorgant relleu a la continuïtat escènica a un Nicklausse vocalment fresc i de nítida dicció.

Com a personatge principal Javier Agulló (Hoffmann) va resoldre sense gaire problemes un paper que exigeix extensió i facilitat en el registre agut. Potser per la manca de major pes vocal, va tendir a la col•locació nasal per tal d’assegurar l’emissió i no va recrear-se en un fraseig més matisat i comunicatiu. El baix-baríton Svetozar Rangelov (Lindorf, Coppélious, Miracle, Dappertutto) va ser el vocalment més irregular: la projecció de la veu era engolada, amb un vibratto tambalejant. Se li va enyorar major autoritat i perfídia, especialment en l’ària “Scintille, diamant”.

Entre les amants de Hoffmann, Stella (Laura Obradors), Saioa Hernández (Olympia) i Marta Valero (Giulietta) van acomplir tan vocalment com escènicament. En el que Olympia va ser atreviment i fermesa en un rol força extrem, amb sobreaguts i amb constant coreografia; en Giulietta va ser sensualitat i picardia. Finalment, Maite Alberola (Antonia) va demostrar que en breu serà de les millors sopranos espanyoles. La seva calidesa, intensitat i un cant tècnicament impecable –atacs nets, flexibilitat dinàmica, fraseig emotiu- van arrodonir una producció excepcional. Per la qualitat mostrada, pel pressupost de l’ AAOS i per l’escassa atenció d’aquesta òpera rep a la Península Ibérica uns Contes com aquest mereixen ser recordats.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell