Cerca de crítiques

Enquesta

Schumann i l'OBC: cloenda de la integral simfònica.

20/2/2011 |

 

Programa: Schumann: Simfonies 2 i 4

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona.

En l’homenatge que la temporada de l’OBC ha volgut fer en el bicentenari del naixement de Robert Schumann (1810-1856), l’orquestra barcelonina va interpretar les dues simfonies publicades amb numeració parella. És a dir, la Segona i la Quarta tal i com es van editar però que es corresponen a la tercera i a la segona respectivament en ordre cronològic, si no es contempla l’ Obertura, Scherzo i Finale Op. 52 com a página simfònica. Aquesta, recordi's, va ser composta entre la Primera i la Quarta l'any 1841. Tot un embolic de numeració i d'associació d'obres no tan explícit com la intensa relació a què induïen les notes al programa, més ben plantejades que altres aportacions de la signant. No obstant, l'Obertura, Scherzo i Finale no es tracta d'uns esbossos que al cap d'uns anys esdevindrien la Quarta simfonia de Schumann. Tampoc la Quarta és una obra amb tantes ombres ni un rerefons tenebrós que expressi la lluita subjectiva de la Segona.  Més aviat planteja una divergència formal poc vinculant a un món més propi del somni i de la nit que del dia en paraules de la comentarista. En resum, poètica barata i denominacions comunes forçades, malgrat vehiculacions adequades.

Pablo González va concebre les dues simfonies amb alè èpic i un impuls molt beethovenià. Moviments com el primer de la Segona o el final de la Quarta eren sotmesos a forts contrastos en els jocs motívics i unes tensions que semblaven emmirallar-se en simfonies com la Cinquena o la Setena de Beethoven. L'Allegro molto vivace de la Segona, per exemple, no va tendir a l'olimpisme de lectures hiperromàntiques mentre que l'Adagio intuïa a Mahler no pas en el desbordament passional, sino en la pulsió amenaçadora i latent. A destacar la preeminència de la secció de trompes i el treball acurat de les fustes, especialment la primera flauta i el primer clarinet en la Quarta o en els enfillals figuratius del trio en l'Scherzo de la Segona. També van ser significatius els pedals armònics sobre els que González va bastir textures prou nítides, ocasionalment opulents. El resultat va ser una sessió un pèl curta (uns 70 minuts de música dels 90 estimables) de bona qualitat i amb un treball seriós de l'orquestra i del director, merescudament recompensats pel públic assistent.

 

Esteban Rey