Quin repertori prefereixies que comentem a Catclassics?

Renaixentista i barroc Classicisme i romàntic Òpera i recitals vocals Segle XX i contemporània Qualsevol

Veure resultats

 

 

Barenboim deia en un llibre que la música és un diàleg on cadascú ha de conèixer el seu paper. Aquesta va ser la qualitat millor potenciada en el programa que van interpretar l’OSV i Víctor Pablo Pérez al Teatre Principal de Sabadell el passat divendres i al Palau de la Música Catalana el dissabte. En programa hi havia les simfonies Sisena de Haydn i Quarta de Schumann. Les dues es basen en el treball de breus motius, en la concessió de solos instrumentals per alguns caps de secció i en l’experimentació formal. Una experimentació que en Haydn remet al concerto grosso barroc en el camí de desenvolupament de la forma sonata; i en Schumann cerca una tímida alliberació de les estructures del simfonisme del segle XIX. Dades que l’actual model de programa de mà no permet desenvolupar ni explícita ni didàcticament.    

 

 

El director burgalès és una garantia de serietat i qualitat com va corroborar la reeixida sessió de dissabte. Com a constructor d’orquestres anivella el grau d’exigència a les possibilitats del conjunt i n’optimitza els resultats. És un primer pas cap a l’excel·lència. En la simfonia de Schumann, Victor Pablo va evitar la dispersió, l’heterodòxia i els tutti explosius susceptibles de confondre vitalitat amb hipertròfia. Tampoc va optar pel legato com a unificador de la difícil construcció rítmica dels moviments extrems. Va cuidar la dialèctica instrumental, els recursos dinàmics (sforzandi) i els accents (especialment, els contratemps). La lectura va ser honesta, intensa i estructuralment molt nítida en moments com el crescendo pre-brucknerià que enllaça el tercer amb el quart moviment, alhora que en el fugat i stretta del Finale. A destacar també el poematístic segon moviment i els encisadors trios de l’ Scherzo.

 

 

A la primera part la Sisena simfonia “El matí” de Haydn va discórrer ortodoxa, cautelosa. Fins i tot previsible i un xic lenta. Però tothora seductora en la melodia i el fraseig, atorgant el relleu adequat a les intervencions de la concertino, el primer violoncel, el primer contrabaix i l’oboè en l’entesa cambrística de l’obra. La delineació del segon moviment i els significatius regust folklòric i contrast rítmic del trio del minuet van ser valors d’una sessió on van lluir notablement la corda greu i les fustes. El nombrós públic del Teatre Principal i del Palau de la Música Catalana ho va agrair.

 

 

Atesa la duració dels darrers concerts sembla que la Simfònica tendeix a escurçar els programes. Si la línea és aquesta, també reduirà proporcionalment els preus de les entrades?