Cerca de crítiques

Enquesta

Descaradament sana

3/3/2004 |

 

Obres de Schubert, Txaikovski, Strauss, Ives, Moore, Puccini, Cilea i Verdi. Deborah Voigt, soprano. Brian Zeger, piano. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 27 de febrer.

Entre les diferents categories en què es poden dividir els recitals al Liceu, la d'exhibició de les bondats vocals de cantants que potser mai (potser sí, tampoc cal ser pessimistes) protagonitzaran una òpera al teatre és una de les més importants. La vetllada que va oferir Deborah Voigt pertany sens dubte a aquest epígraf.
Posseïdora d'una veu opulenta, descaradament sana, de rara homogeneïtat de greu a agut, amb reserves industrials de resistència, la soprano nord-americana és una de les més sol·licitades intèrprets d'heroïnes straussianes i wagnerianes. El programa va posar sobre la taula alguna de les seves limitacions, com certa neutralitat expressiva, al bloc inicial de lieder de Schubert. La neutralitat, però, va desaparèixer del tot quan Voigt, assetjada pels estossecs d'una part sorollosa, descaradament maleducada del públic, va protagonitzar un tan artificiós com estentori atac de tisi: l'efecte, per sort, va ser fulminant i el silenci es va imposar.
El romanticisme de Txaikovski es va adequar més al seu tarannà, per no dir res d'una tria de lieder de Strauss coronada per un exultant Frühlingsfeier. Quan Voigt es va acostar al repertori del seu país, l'humor de Charles Ives es va imposar sense problemes a l'agraït melodisme ensucrat de Benjamin Moore. La rutinària placidesa d'aquest tipus de vetllades liceistes se sol trencar en una tanda de bisos operístics, però Voigt va decidir incorporar-la al final del programa oficial. Un error? Potser sí, perquè un reguitzell d'àries amb piano, tot i l'elegància mostrada per Brian Zeger, no és el més engrescador dels panorames. Per sort, després d'ues aplicades Tosca, Adriana Lecouvreur i Manon Lescaut, la seva impactant Lady Macbeth va apropar la vetllada a l'apoteosi, assolida del tot a les propines: l'habitual Zueignung de Strauss va ser el pròleg d'una tria de musicals (Show Boat, Follies, My Fair Lady) en els quals Voigt es va trobar ben a gust. La traca final va venir amb un abassegador Pace, pace de La forza del destino, una mostra més del descarat estat d'exultància vocal en què viu Deborah Voigt.