Cerca de crítiques

Enquesta

Qüestió d'ordre

25/1/2011 |

 

Programa: Simfonia núm. 6, de Mahler. OBC, Director: Pablo González

Lloc i dia:Auditori

Pablo González aborda en aquesta primera temporada a l'OBC un repertori prou ampli per mostrar la diversitat del seu talent. Entre les obres triades no hi ha exemples del classicisme, però sí un grapat de partitures de gran compromís, com ara una Sisena simfonia, de Mahler, que arriba després d'una immersió en els lieder orquestrals del compositor bohemi. La claredat de concepte i la coherència del discurs van ser algun dels atots d'una versió que va avançar amb una fermesa que no necessitava de desbordaments passionals ni de gestos histriònics per colpir. Fins i tot en els moments més densos, Pablo González va saber clarificar les línies de força, encara que, com ja va succeir en el Schumann de la setmana anterior, les dinàmiques podrien haver estat més diversificades. Puntuals impureses en la resposta orquestral (uns esquellots d'impacte escàs, una corda aguda poc musculada en les grans expansions líriques) no van desviar el rumb d'una simfonia que conclou en la foscor més tràgica. Llàstima que els aplaudidors impacients arruïnessin el clima aconseguit.

 

La principal curiositat va ser, tanmateix, que seguint algunes teories musicològiques, Pablo González va invertir l'ordre tradicional del segon i el tercer moviment, de manera que l'Andante moderato precedia l'Scherzo. Doctors té l'Església que argumenten a favor i en contra d'aquesta reordenació, però tot i la convincent defensa pràctica del director asturià, l'Scherzo sona millor com a postil·la sarcàstica del primer temps i l'Andante com a oasi poètic abans de l'apocalipsi del quart moviment. O serà una simple qüestió d'hàbits enquistats?

Xavier Cester
Avui