20/1/2011 |
Programa: Orquestra de París. Director: Paavo Järvi
Lloc i dia:Palau de la Música Catalana
El calendari pot jugar males passades. L'Orquestra de París tornava al Palau de la Música amb el seu flamant titular, Paavo Järvi, mentre a les parets encara ressonava l'eco del concert que encara no feia una setmana va protagonitzar el Concertgebouw: l'impacte d'una orquestra notable va quedar relativitzat pel record d'un conjunt excepcional. Seria injust, tanmateix, reduir l'anàlisi a aquesta comparació, ja que el concert de l'orquestra francesa va donar força joc.
De música gal·la, només en va sonar al començament –l'enèrgica obertura El corsari de Berlioz– i al final –el galop conclusiu dels Jeux d'enfants de Georges Bizet–. Per a la resta, Järvi va preferir el nord.
El Concert per piano núm. 2 de Txaikovski és aquell que mai es toca a causa de la popularitat extrema del seu antecessor. Una injustícia, perquè la partitura equilibra de forma brillant èpica i lírica, amb un inusual temps lent en què violí i violoncel comparteixen protagonisme amb el piano. Denis Matsuev va abordar les innombrables dificultats amb un so d'una potència atordidora i una tècnica a la qual l'adjectiu espectacular queda curt: la monstruosa cadència del primer moviment va ser un espectacle en si mateix. Matsuev va afavorir l'aspecte més enlluernador del concert, en sintonia amb l'acompanyament emfàtic de Järvi, reservant la delicadesa a la propina, La caixa de música de Liadov.
També en la Simfonia núm. 2 de Sibelius va planar l'ombra de l'excés, d'una versió propulsada cap al paroxisme i l'espectacularitat fàcil, però Järvi va saber construir amb perícia cada clímax per demostrar que al nord de París les passions també poden ser molt fogoses.