Cerca de crítiques

Enquesta

4/3/2004 |

 

Poc abans de cremar-se el Liceu, Deborah Voigt s'hi va presentar amb un concert amb obres de Richard Strauss. La soprano nord-americana hi va tornar divendres passat amb un programa molt més heterogeni. Tot i el predomini del lied, aquest es presentava divers: del dramàtic romanticisme de Schubert a la lleugeresa del seu contemporani nord-americà Charles Ives i fins la de Ben Moore, un coetani nostre que ha subministrat cançons al cabaret, al cinema i darrerament a diverses cantants del seu país, com ara la mateixa Deborah Voigt, per a la qual ha escrit Wagner roles, una recreació irònica dels personatges femenins wagnerians. El més sorprenent era la inclusió al final del programa de quatre àries d'òpera de les cèlebres: a tall d'exemple, el Vissi d'arte, de la Tosca. La fórmula va tenir un èxit espectacular. El públic va exhibir el fanatisme (amb perdó) amb què celebra les poques dives que queden (posem-hi que Edita Gruberova) i Deborah Voigt, que sembla sobrada de recursos, va oferir cinc bisos: i no només van ser propines lleugeres extretes del musical (de My fair lady a Stephen Sondheim), sinó que ho va rematar amb una ària de La forza del destino. El concert va durar a prop de dues hores i mitja i la soprano fins i tot es va permetre ironitzar respecte al festival d'estossecs imitant-ne el so amb celebrat humor.
Però, tot i l'èxit contundent de Deborah Voigt i el seu sentit de l'humor, és possible aportar-hi matisos. El primer té a veure amb els dubtes que planteja la seva veu en relació amb una interpretació pertinent de Schubert. No per la seva qualitat, sinó pel seu color i fins tessitura. A Schubert li escauen veus més obscures, menys vibrants que la de Deborah Voigt, que apunta un agut estrident. A més, va obrir el concert amb ell i fins a lúltim lied schubertià, el molt dramàtic Der zwerg, la veu no va escalfar-se. La primera part va completar-se amb una vindicació del menyspreat Txaikovski liederista i amb tres temes no gaire sovinte
jats de Richard Strauss, però amb els quals va demostrar que és un autor amb el qual excel·leix. La segona part va passar lleugera amb el protagonisme de les cançonetes de Charles Ives fins que va arribar la traca final amb els quatre bisos anticipats: després del Vissi d'arte (amb tot, discret), Io son lumille ancella (Adrianna Lecouvreur, de Cilea), Sola, perduta (Manon Lescaut, novament Puccini) i Vieni, taffrenta (Macbeth, de Verdi, la pròxima òpera que es representarà al Liceu). El públic va bramar, com devia buscar Deborah Voigt.
Imma Merino
El Punt