Cerca de crítiques

Enquesta

Immens Falstaff bis

19/12/2010 |

 

Massa sovint no som conscients de com han canviat les coses. L'últim cop que es va representar Falstaff al Liceu, la temporada 1983-1984, es van fer tres representacions. L'última òpera de Verdi ha tornat amb deu funcions, o el que és el mateix, quasi una quarta part de totes les sessions vistes en poc més d'un segle al teatre de la Rambla. El canvi ha estat a millor, sens dubte, i més si això permet veure dos equips de categoria com és el cas.

No sóc pas el primer a apuntar que els segons repartiments sovint no desmereixen en absolut dels protagonistes de l'estrena, encara que no sempre hi ha el temps i l'espai per comentar-los com cal. En el cas de Falstaff hi ha un cúmul de circumstàncies que justifiquen amb escreix que torni a parlar d'una d'aquelles òperes que mai no em cansaria d'escoltar.

La primera i més important circumstància té nom i cognom: Joan Pons. És una impressió més que una certesa, però sembla com si les relacions entre el baríton menorquí i el Liceu no hagin tingut en els últims anys la fluïdesa que haurien de tenir tractant-se d'un dels cantants més estimats al teatre. Em permeto explicar una batalleta respecte a això: en la funció de diumenge a la tarda del Trovatore del 93, l'aparició a escena de Pons va ser rebuda amb un aplaudiment espontani, un costum ja desaparegut en aquestes latituds. I és que el públic del Liceu no només ha crescut, també ha canviat, per això tenia una mica de curiositat per veure com reaccionaria un torn d'abonament popular: no hi havia res a témer, les ovacions van ser generoses i merescudes.

Tornem a les relacions entre Pons i el Liceu. Com sempre en aquests casos, les responsabilitats no són exclusives d'un bàndol, però quan es va presentar la temporada em va sorprendre no veure el baríton en cap dels repartiments de Falstaff, el seu nom s'hi afegiria més tard. Pons no només va ser l'intèrpret de l'última edició liceista, també ha estat un dels grans pancione dels últims lustres i per això, en la tardor de la seva carrera, semblava just i apropiat que tornés a oferir una de les seves principals creacions al seu públic. Ambrogio Maestri és un Falstaff sensacional, però per què ens hem d'enganyar, encara que sigui de forma inconscient, tots pensem en termes de primer i segon cast, amb el que això implica. Aquestes elucubracions potser estan fora de lloc i les coses han estat més fàcils, simplement Pons només podia cantar certs dies, però què hi farem, a mi m'hauria fet gràcia que l'estrena la protagonitzés ell.

El baríton va aparèixer en bon estat vocal, amb puntuals signes de fatiga que no van afectar gens ni mica, i amb un perfecte domini escènic per encarnar un Falstaff faceciós, amb el just equilibri entre picardia i melangia, entre hilarant petulància i resignada acceptació del pas inexorable del temps. La panòplia de matisos de Pons subratllava el que comentava Declan Donnellan, el fundador de Cheek by Jowl, en el programa de la producció de Salzburg del 2001: “És l'obra mestra còmica d'un ancià al final d'una llarga carrera sobre un ancià al final d'una llarga carrera”.

L'altra circumstància principal és que tots els protagonistes, menys la Mrs. Quickly d'Enkelejda Shkosa, provenen dels Països Catalans. Maite Alberola va ser una Alice de gran presència, ben compenetrada amb la Meg d'Anna Tobella i la melosa Nannetta de Ruth Rosique, mentre que Carlos Cosías va ser un Fenton un xic nasal. La primera escena del segon acte va ser un dels millors moments, gràcies a la vibrant batuta de Fabio Luisi, a Pons i a l'expansiu Ford d'Àngel Òdena. Quina va ser la millor prova de l'èxit de la funció? Les rialles contínues i la cara de felicitat del públic a la sortida.

Xavier Cester
Avui