15/12/2010 |
Programa: Selecció d'obertures i àries d'òpera
Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell
Diversos cantants. OSV. Miquel Ortega, director.
De camí cap a una maduresa cultural envejable des de molts racons de l’Estat Espanyol, l’activitat sabadellenca és un estímul constant amb iniciatives que difonen internacionalment el nom de la ciutat. Un exemple és el concurs de cant organitzat bianualment per la Fundació Jaume Aragall, sota el patrocini de l’Ajuntament de Sabadell, i coordinat per Sílvia Gasset, que enguany ha celebrat la Xa edició. Han estat 108 concursants inscrits, menors de 35 anys, procedents de 24 països i seleccionats en tres eliminatòries.
Els premis i el jurat
El premis, oscil•lants entre els 10.000 euros i els 3000 euros, es complementaven amb actuacions, beques d’estudis i reconeixements no remunerats. El jurat, presidit pel tenor Jaume Aragall, l’integraven diferents personalitats de l’àmbit musical: des de cantants i professors com Alicia Nafé i Jenny Anvelt, fins a gestors teatrals com Paolo Abrao Esper i Francisco González; comptant amb personalitats com Mirna Lacambra -cantant i gestora- i músics com el director d’orquestra Miquel Ortega. El mateix Ortega va dirigir una OSV molt cautelosa i adientment minimitzada des d’un mestratge idoni en la subtilesa i la discreció de l’acompanyament vocal. Especialment, en la voluntat de no sobrepassar el forte en les dinàmiques i de respirar amb el cantant. No es pot demanar més quan no es disposa de temps per assajar.
Els cantants
El més peculiar del concurs va ser l’entrega d’ex-aequos en els tres premis principals davant la supressió de les categories segons el gènere (masculí i femení). Igualment destacable va ser la presència i el nivell dels cantants espanyols i catalans guanyadors; alguns, per cert, sortits de la cantera lírica i focus de professionalització que és l’AAOS: Carles Daza, Saioa Hernández, Anna Tobella i Laura Vila que retrobarem la propera temporada operística.
D’altra banda i com de costum, van sorprendre algunes decisions sobre les que l’opinió és més conjetura davant l’absència del signant en les eliminatòries i la final. No obstant, el “Ritorna vincitor” d’ Aida de la soprano canadenca Yannick-Muriel Noah evidenciava uns mitjans més perfeccionats (en amplitud, potència, habilitat en els apianaments, fiatto) que els de la soprano russa Tatiana Trenogina (tercer premi ex-aequo). De característiques diferents, aquesta va mostrar-se poc còmode en l’ària de les joies de Faust, no sempre ben timbrada ni recolzada en el diafragma en una peça que exigeix més fluïdesa i agilitat que l’oferta. El reconeixement a Yannick-Muriel se’l va donar el Premi del públic, l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i el Premi de Sao Paulo.
Tanmateix es podria dir de l’altre tercer premi, el baríton coreà In Hui Kim. L’estatisme expressiu, el tempo lent fruit d’un cant tendent a la declamació i la migradesa dels contrasts idiomàtics del seu “Cortigiani” de Rigoletto van esdevenir massa recompensats. Tot i una conclusió molt plaent, potser la peça era inadequada i no feia justícia l’actuació de la final.
Segons i primers premis
Dels segons premis, Carles Daza va afermar-se com el baríton líric català del moment amb un dels seus hits en fraseig i calidesa com és l’ària “Avant des quitter ces lieux” de
Faust, on va resoldre còmodament les notes de passatge i els aguts. Més convincent va semblar el tenor coreà Heung Yong Kim, sobretot per la posició d’algunes notes i la dosificació del fraseig, si bé “Ah! La paterna mano” de Macbeth no presenta gaire compromís de tessitura, ni lluïment.Poc discutibles van ser les dues primers premis que van cantar, a més, dues peces cadascuna. La mezzosoprano Anna Tobella, premi també a la millor cantant catalana, va oferir la poc compromesa “Voi che sapete” de Le nozze di Figaro i es va lluir en les ornamentacions variades, suggestives i plenes d’inflexions a “Una voce poco fa” d’ Il barbiere di Siviglia. Finalment Saioa Hernández va repetir l’èxit amb l’escena final (recitatiu, ària i cabaletta) d’ Il pirata que li va obrir les portes de l’Òpera de Sabadell on va debutar amb aquest títol. Prèviament “Vissi d’arte” de Tosca va ser un exemple de com la densitat, el volum i el metall poden adaptar-se a les exigències de rols tan diferents com el d’una soprano spinto da coloratura belcantista i el d’una spinto verista.