Cerca de crítiques

Enquesta

Condicionants d'èxit

1/12/2010 |

 

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell. 28-11-2010

Maribel Ortega, soprano. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. Sergio Escobar, tenor. Carles Daza, baríton. Cor AAOS. OSV. Daniel Martínez Gil de Tejada, director.

 

Feia temps que el cronista no gaudia tant en un concert de sarsuela. La limitada efectivitat d’entitats com la Federació Catalana de Teatre Líric, la passivitat d’òrgans governamentals, la nul•la implicació del circuit Òpera a Catalunya i la vergonyosa marginalitat del Gran Teatre del Liceu durant els darrers 23 anys són quatre causes de l’anèmica situació de la sarsuela a Catalunya. I és que els prejudicis i, -perquè no dir-ho!- la ignorància d’alguns consellers i gestors culturals d’aquest país han perjudicat la normalitat desitjable per a la sarsuela. Fins i tot, la catalana, altrament dita Teatre Líric Català.

En aquest lamentable context, els Amics de l’Òpera de Sabadell han tornat a marcar l’exponent qualitatiu de la sarsuela a casa nostra. I ho han fet amb un clàssic recital de hits per esmorteir el dèficit de la posada sense decebre un públic sempre delerós de bones propostes de sarsuela. L’èxit va ser clamorós. Més tractant-se de solistes vinculats al projecte de Mirna Lacambra que s’han guanyat l’admiració sabadellenca temporada rere temporada.

4 solistes de nivell

El cas més evident és el del baríton Carles Daza que va sobresortir amb el seu tarannà de Kavalierbaríton: presència aristocràtica, bona dicció, noble lirisme i subtils dinàmiques en “Les neus de les muntanyes” de Cançó d’amor i de guerra, el vals d’ El caballero de Gràcia de La Gran Vía i el Canto a Murcia de La parranda. Les dues darreres, per cert, les incorporava al seu repertori. El seu moment antològic i de màxima complicitat va ser el duo de Felipe y Mari Pepa de La revoltosa amb Maribel Ortega que, absent en les darreres produccions de l’AAOS, retornava feliçment als escenaris que la van veure triomfar amb exigents rols, sobretot verdians. La veu ha minvat en volum i squillo però la línia de cant és cuidada, idiomàtica com poques en el “gracejo” i desperta una emotivitat continguda que la situen en l’excel•lència davant àries difícils com “Sierras de Granada” de La tempranica –amb cor inclòs- i en romances delicades com “No corté más que una rosa” de La del manojo de rosas.

No tan musical, el tenor Sergio Escobar va aclaparar per un gruix vocal infreqüent en un líric pur. Però abusa de l’emissió oberta, apassionada i vehement en excés, que li perjudica la posició i els atacs d’algunes notes, especialment aguts. “No puede ser” de La tabernera del puerto en va ser la confirmació. De moment la frescor, la joventut i la calidesa d’una veu bonica són les bases que apunten a la possibilitat de ser un referent de la seva generació com en l’espectacular Jota de La Dolores i el Duo i Jota d’ El duo de La africana amb Maribel Ortega.

La més discreta va ser Gemma Coma-Alabert. No per les qualitats vocals o pel seu madrilenyisme catalanitzat (Canción de Paloma de El barberillo de Lavapiés, Tango de Menegilda de La Gran Vía), sinó per una selecció de números (els dos citats i els cuplets de La corte del faraón ) sense lluïment més enllà del topos melòdic i popular. Per això el fragment més arriscat –i molt ben defensat en afinació i ritme- fou “Las carceleras” de Las hijas del Zebedeo. Tampoc va intervenir en cap duet i sí en el concertant de Los gavilanes i el bis de Luisa Fernanda que clausuraven un recital variat, equilibrat i amb una gran tasca del cor i l’orquestra dirigits per Daniel Martínez Gil de Tejada.

Curós com sempre en l’acompanyament de les veus, Gil de Tejada va optar per la mesura, el caràcter expeditiu i l’anti-efectisme orquestral aconseguint subtileses i transparències com la d’ El manojo de rosas. No obstant es va enyorar major atreviment en tensions dinàmiques, l’impuls rítmic i la sensació de virtuosisme en els intermedis de La boda de Luis Alonso i El baile de Luis Alonso, dues obres mestres del segle XIX espanyol.

Tres apunts finals

El primer remet als panells de fons i la decoració amb flors de l’escenari vestint adientment el marc visual. El segon remet a l’orfandat de més sarsuela catalana (de Morera a Martínez Valls passant per La puntaire), almenys en els bisos. En un cap de setmana d’eleccions catalanes i a l’avantsala d’un “clàssic” futbolístic –fàcilment polititzable-, la Faràndula s’hagués ensorrat. I el darrer apunt dubta de la reciprocitat de l’equació Rubén Gimeno a la temporada de l’AAOS –on debutarà amb els propers Els contes d’Hoffmann al febrer- i Daniel M. Gil de Tejada als concerts simfònics 2011-12 de l’OSV.

Albert Ferrer i Flamarich
Diari de Sabadell