Cerca de crítiques

Enquesta

Sense faraons

17/11/2010 |

 

Programa: Aida, de Verdi. Director: Lorin Maazel

Lloc i dia:Palau de les Arts, València

En un Palau de les Arts que pot ser titllat de faraònic, és una deliciosa ironia presentar una Aida òrfena de referents egipcis. La producció de David McVicar se situa a mig camí de l'estètica del còmic i de la fantasia heroica, amb força referents nipons, per retratar, en els dos primers actes, una civilització d'extrema crueltat, tot i que en el traspàs del Covent Garden, on es va estrenar el curs passat, a València s'han perdut alguns detalls sanguinolents. Per desgràcia, com a Londres, els dos últims actes revelen la caracterització esquemàtica d'uns personatges perduts en la foscor. Indra Thomas va ser una Aida desconcertant: la princesa esclava tenia els accents de víctima planyívola, però la veu, sucosa en el greu, es tornava esprimatxada i mat en l'agut. Tot el contrari va ser Jorge de León, Radamès servit per un instrument insolentment sa i pletòric de tenor ‘spinto' que fa ser indulgent davant un fraseig que admet més gradacions. El debut de Daniela Barcellona com a Amneris va ser de bon auspici, una encarnació enèrgica que pot suposar un tornant inesperat en la carrera d'una mezzo identificada amb Rossini. L'Amonasro engolat de Gevorg Hakobyan empal·lidia al costat de Giacomo Prestia (Ramfis) i Marco Spotti (Rei). Lorin Maazel va oferir un espectre dinàmic inusitadament ampli que no va suposar cap problema per a un cor i una orquestra admirables.

Xavier Cester
Avui