Cerca de crítiques

Enquesta

'L'occasione fa il ladro' de G. Rossini

Sorbet de llimona

21/5/2003 |

 

'L'occasione fa il ladro', de Rossini. Anna Nebot, Mireia Casas, David Menéndez, Josep Ferrer, José Manuel Zapata, Florenci Puig. Espai escènic: Rafel Lladó. Vestuari: César Olivar. Il·luminació: María Domènech. Direcció escènica: Rafel Duran. Orquestra de Cambra Teatre Lliure. Director: Josep Pons. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 19 de maig.


Sovint, en menús de casori a molts restaurants, abans del segon plat se sol servir un sorbet de llimona, refrescant i agradable, per posar a to el cos per a menges més contundents. Les densitats wagnerianes de la mitja Tetralogia que se'ns acosta feien recomanable un bon digestiu previ que ha arribat en forma d'una de les delicioses farses en un acte que Rossini va escriure per al teatre San Moisè de Venècia, L'occasione fa il ladro. Deixant de banda el fet que un teatre darrerament tan al·lèrgic al Cigne de Pesaro presenti en un mateix curs dos títols de l'autor de La donna del lago, la iniciativa ha servit perquè Liceu i Lliure posin en marxa de forma conjunta un taller d'òpera que serveixi per anar foguejant els joves valors lírics del país, donant-los ocasió de treballar tant el vessant teatral com el musical d'un títol. Per a l'any vinent, ja està anunciat Il mondo della luna, de Haydn.
Els resultats de la primera experiència han estat francament positius, d'entrada perquè el teatre Fabià Puigserver es revela com un espai perfecte per a òperes de petit o mitjà format. Rafel Duran signa una posada en escena diàfana, sense renunciar en cap moment a la comicitat irresistible d'una trama plena d'embolics de personalitat, a la qual serveix amb gags efectius, dins d'un marc visual que combina sense estridències el colorisme dels vestits dels pretendents amb uns decorats d'estilitzat minimalisme. Els màxims aplaudiments se'ls mereix, tanmateix, Josep Pons, per la seva direcció elegant, rítmicament precisa, sense precipitacions i, alhora, extreient tota la calidesa dels moments més íntims de la partitura. Un factor clau del seu èxit radica en el perfecte equilibri sonor entre corda i vent d'una Orquestra de Cambra del Teatre Lliure a molt bon nivell. Pons, a més, va estar sempre atent a l'escenari, sufocant amb rapidesa els petits desquadraments produïts.
Com correspon a un taller d'aquestes característiques, el repartiment va funcionar com un equip ben greixat, sense alts i baixos descompensadors. Mireia Casas (Ernestina) i Josep Ferrer (Martino) eren els que comptaven amb més bagatge previ, i si bé la primera va mostrar un timbre més mat que en altres ocasions i el segon no sempre controlava una emissió explosiva, ambdós dominaven a la perfecció tots els ressorts del gènere buf. La soprano Anna Nebot va ser una Berenice cristal·lina i segura de si mateixa i el baríton David Menéndez servia el fatxenda de Don Parmenione amb un instrument ben timbrat, mentre que el tenor José Manuel Zapata revelava una atractiva veu lírica al servei del mel·liflu Conte Alberto i Florenci Puig aportava seguretat des de les alçades de les seves xanques a Don Eusebio. En molts casos, a vegades el sorbet és el millor del menú.


Xavier Cester
Avui