Cerca de crítiques

Enquesta

A la fi, Chopin

11/11/2010 |

 

Programa: Miquel Farré

Lloc i dia:Cicle Piano a L'Auditori

Servàvem el concepte que Miquel Farré excel·lia en Bach, Beethoven, Brahms, Schumann i Mompou, i el mantenim, però el Chopin que ens va interpretar a la segona part del seu recital va ser antològic. Un ha sentit, des dels anys 50, obres del compositor polonès tocades pels més grans, però mai no havia escoltat l'Andante spianato i la Gran Polonesa com aquesta nit. A la depuració sonora de l'Andante va seguir la polonesa, que es va obrir com fruita madura deixant anar un devessall de continguts, una riquesa sonora, uns matisos infinitesimals que crec que per als assistents seran inoblidables. Un rugit intens, aplaudiments i bravos van acollir aquesta brillant rúbrica del recital. Abans ja ens havia captivat amb el Nocturn op. 27 núm. 2 amb què el pianista connectava amb la inspiració més exquisida de Chopin en l'any del dos-cents aniversari del seu naixement. Va seguir el Nocturn op. 48 núm. 1 i la primera propina va ser nogensmenys que un immaterial Nocturn pòstum que, si era possible, va elevar encara més l'atmosfera comunicativa. Va acabar amb un Intermezzo del Carnaval de Viena de Schumann i amb l'Aufschwung de l'Op. 12 del mateix compositor. El recital havia començat amb una quintaessenciada Fantasia Kv 397 de Mozart, la Sonata núm. 31 op. 110 de Beethoven, Cinc peces per a piano de l'op. 76 de Brahms i dues obres –El Puerto i Albaicín– de la Suite Iberia d'Albéniz.

Jordi Maluquer
El Punt