Cerca de crítiques

Enquesta

L'alternativa operística catalana

24/10/2010 |

 

Programa: Verdi: Rigoletto

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell. 20-10-2010

Ismael Pons, Saioa Hernández, Sergio Escobar, Jeroboám Tejera, Laura Vila, Eugènia Montenegro. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’òpera de Sabadell. Carles Ortiz, direcció escènica. Elio Orciuolo, director musical.

 

Amb el teatre força ple es va estrenar la producció de Rigoletto dels Amics de l’Òpera de Sabadell amb què s’obria la trentena temporada de l’entitat i la vint-i-tresena del cicle d’Òpera a Catalunya. Van jugar-hi a favor la programació d’un títol de repertori, el gust d’ un públic per propostes poc innovadores o excèntriques i l’aposta per cantants locals solvents que gaudeixen de les oportunitats que el panorama operístic català no ofereix. A més, l’acceptable relació entre qualitat i preu sabadellenca ha esdevingut una convincent alternativa per a una part del públic barceloní esgotat de la disbauxa liceista. El muntatge de Carles Ortiz va trencar la tendència a la disposició frontal de l’espai (quadre del segrest i tercer acte). L’escenografia de Jordi Galobart combinava la disposició clàssica d’elements amb una representació figurativa que la il•luminació de Nani Valls reforçava en la creació d’espais i ambients, tant en el contrast (acte III) com en el matís (segon quadre acte I). Hi va mancar, però, més atrezzo (quadre I de l’acte I i acte II) en una pretesa estètica decimonònica que aburgesava el drama amb un cert eclecticisme estètic, deixant entreveure alguna petita incongruència com la del ball de “La Périgourdine” en una societat del segle XIX.

La Gilda de Saioa Hernández no és ingènua. És una noia conscient de la situació fins al punt que el “Caro nome” expressava més preocupació per la traïció al pare que fascinació o enamorament per Gualtier Maldé. Del cant cal destacar els filats i l’enllaç de frases gràcies al fiatto, però va haver-hi alguna nota calada i algun sobreagut tan atrevit com estrident (Vendetta). I és que la soprano madrilenya pot afrontar i defensar bé el rol però el seu temperament i qualitats vocals (amplitud, densitat, squillo i nervadura) exigeixen rols belcantistes de soprano spinto da coloratura. Per tant, Sabadell i aquest moment de la seva carrera són els adequats per a fer provatures de rols que amb el temps aparcarà.

Sergio Escobar va encarnar a un Duc de Màntua, més impulsiu que hàbil seductor, amb uns mitjans puntualment perfectibles i de cant a voltes obert, massa afrettando, però prometedors pel lirisme efusiu i lea bellesa del timbre que el faran un Alfredo, un Rodolfo o un Werther adequats. Ismael Pons, baríton habitual de la casa en rols dramàtics, debutava el seu Rigoletto. Fou el més aclamat de la nit, especialment a “Cortiginani, vil razza dannata” a partir del qual al temperatura dramàtica de la funció va pujar. L’ofici i els seus mitjans vocals l’avalen en la configuració d’un rol que, sense el lícit descarnament verista en la psicologia del bufó i la seva burla, va ser expressivament variat i puntualment emotiu. Discret Jeroboám Tejera com a Monterone i Sparafucile.

Per la seva part, Elio Orciuolo, un altre dels habituals de la casa en repertori verdià, va dirigir una OSV irregular en el primer acte, en una proposta tradicional i tendent als tempi urgents, a voltes desconcertants i mancada del refinament que exigeix la partitura. Musicalment va sorprendre l’excel•lència dels difícils passatges a capella i el desequilibri del quartet “Bella figlia dell’amore”, mentre que el cor masculí va tenir una prestació tan notable com la considerable filera de comprimaris sortida de la cantera de sabadellenca: de l’Escola d’Òpera (Beñat Egiarte, Eduard Moreno i Joan García) i del cor com María Arrendondo, Laura Obradors, Laura Vila (Maddalena), que comença a destacar-se com a solista, i, Eugènia Montenegro (Giovanna), que va rematar una de les seves curtes intervencions amb un matís poc freqüent.

Albert Ferrer i Flamarich
Diari de Sabadell