14/10/2010 |
Programa: Cecilia Bartoli amb Il Giardino Armonico
Lloc i dia:L'Auditori
Quan un públic rep un artista com ho va fer el de l'Auditori amb Bartoli i quan s'aixeca com mogut per una molla per acomiadar-lo és perquè la correlació entre expectatives i apreciació dels resultats és excepcional. Ovacions tronadores van saludar la diva –vuit milions de CD venuts!– convertida en paradigma de la conjugació de pirotècnia vocal, vehemència i rigor musicològic.
Quan Cecilia Bartoli va començar a conrear el barroc amb Vivaldi es detectava una duresa en els automatismes mecànics que comprometia l'expressivitat. Al cap dels anys la mezzosoprano romana ha aconseguit fondre resistència física i tècnica (amb respiració circular, fins i tot) amb les emocions més fortes i una formidable presència escènica.
Dilluns només es percebien punts de rudesa en alguns picats i davallades al confí de la tessitura (per l'altíssima impostació), febles retrets en la valoració d'un concert amb onze àries de Händel coronades amb l'ària Da tempeste (de Cleòpatra al Juli Cèsar) i l'astorador Son qual nave que el castrat Broschi aportava a l'òpera Artaserse, de Hasse.
L'acompanyava el virtuosístic Giardino Armonico, de Giovanni Antonini (director de l'OBC fa una setmana), amb un empastament i ductilitat referencials en un panorama nodrit i competitiu.
Van sonar àries de Rinaldo, Lotario, Giulio Cesare, Amadigi, Apollo e Dafne, Teseo, Rodelinda i Alcina, òperes, les dues darreres, que duen a esmentar la mort de la gloriosa Joan Sutherland divulgada poques hores abans del concert. Son òperes a les quals ella ens va atansar fa dècades i s'haurien agraït unes paraules d'homenatge en la ciutat que tant la va festejar.