Cerca de crítiques

Enquesta

Què no defalleixi l'esforç!

25/9/2010 |

 

Programa: Obres de Txaikovski, Cervelló, Coplad i Beethoven

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Ferran Mascarell, narrador. OSVallès. Rubén Gimeno, director.  

Amb un projecte cada vegada millor plantejat i evidents progressos després del llast d’altres titulars, Rubén Gimeno i l’OSV van inaugurar el seu cicle de concerts al Palau en una temporada l’eix temàtic de la qual és la llibertat. Les renovacions en els faristols, una potent secció de metalls i una nodridíssima secció de corda són algunes de les millores perceptibles en un concert que va invertir eficaçment l’ordre del programa. Així l’obra principal, la Sisena simfonia de Txaikovski, triada la temporada anterior arrel d’una votació popular dels abonats, es va oferir a la primera part propiciant més atenció durant tota la tarda.

Gimeno la va dirigir per primera vegada i va satisfer per la intensitat, la fluïdesa constructiva (especialment en el primer i el darrer moviments), sense tempi capritxosos, dins dels estàndards romàntics. Podria retreure’s l’acceleració que va trencar la tensió acumulativa al crescendo cap a la desesperació de l’Adagio però aquesta és una opció lícita seguida per alguns directors. A destacar l’idiomàtic tercer moviment amb un inici inquiet, nerviós i fins i tot dubitatiu, amb un crescendo xostakovizant i excitant. O els contrastos (tema líric del moviment inicial) i la dialèctica entre seccions (cordes i fustes en el segon, cordes i metalls en el tercer) i els tutti de gran solidesa, tot i algun excés decibèlica o la manca d’un plus d’aprofundiment psicològic.

La resta del programa el van configurar tres obres. Primer l’estrena de la fanfara per a flautí, metalls i percussió Els tres tambors de Jordi Cervelló, autor resident aquesta temporada. És una música sense pretensions, idònia per a espais oberts, fonamentada en el joc rítmic i algun element rapsòdic. Després va seguir El retrat de Lincoln de Copland molt oportú pel seu compromís ètic en un context català i americà agitats políticament com l’actual. Ferran Mascarell va ser un eficaç narrador que hauria hagut de participar en l’ Egmont beethovenià del qual només es va oferir l’obertura. Per què no es va programar tota o part de la música incidental memorant el bicentenari de la seva estrena i essent tan adequada al tema de la llibertat? En qualsevol cas, va ser un tancament de concert que va deixar amb ganes de més per la propulsió èpica, a un tempo àgil, sense rudeses i amb detalls ben calibrats com els dos compassos en corxeres de la trompeta en la fanfara de la victòria. D’altra banda, els programes de mà inclouen continguts vàlids però secundaris i exposats de manera caòtica davant la importància de mantenir el públic informat, però especialment, format.

Albert Ferrer i Flamarich