Cerca de crítiques

Enquesta

Memòria viva

6/9/2010 |

 

Programa: ‘Iphigenie auf Tauris' de Gluck. Tanztheater Wuppertal Pina Bausch

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

 

Enigmàtica representació de dansa contemporània és la Ifigènia a Tàurida que obrí la temporada del Liceu: enclavada en els records d'una coreògrafa desapareguda fa poc més d'un any –poques setmanes després de rebre bons xiulets en aquest mateix teatre–, amb una de les seves primeres coreografies creada a partir d'una òpera basada en un mite clàssic d'Eurípides. Memòria sobre memòria que va dibuixant un camí sense retorn per a les arts escèniques, del tràgic destí que traçaven els déus grecs al protagonisme de l'home en l'òpera de Gluck i l'enfocament absolut en sentiments reals que va resoldre Pina Bausch, i va marcar un abans i un després.

No és, per tant, una obra d'actualitat en el sentit estricte, però sí en el fet que els sentiments es demostren eterns. Això ho sabia Bausch i aquest és el principal valor d'una peça que, encara que es noti encarcarada respecte a les posteriors creacions de la companyia, assenta els fonaments d'un llenguatge que ve de l'interior de l'ésser i es dirigeix a la resta del món. Ifigènia no és Ruth Amarante, ni Orestes és Pau Aran –els dos meravellosos–, tal com succeirà en obres posteriors en què els ballarins no deixen d'interpretar-se ells mateixos. En canvi, Ifigènia, Amarante i la soprano Elisabete Matos són una mateixa cosa: el patiment femení; Orestes, Aran i el baríton Christopher Maltman també: els remordiments masculins. Aquests sentiments sorgeixen d'un o altre fet, sempre articulats coreogràficament al peu de la música. Els ballarins són cossos muts compensats per una impetuosa expressió que fa més profund el missatge. La sòbria posada en escena és l'expressió d'un lloc fora de l'espai. Els grups de dones entrellaçades com flors d'un pom acabat de collir són d'una tendresa tan intensa com cruel és la fúria del rei, cadascú en el seu paper dins del tot. Aquesta coralitat interpretada amb púdic virtuosisme i el ritme sostingut dels esdeveniments ens acosten al ritual amb un quadre final d'immobilitat absoluta, durant un lapse de temps que podria ser etern i concentra tota la força d'un sacrifici real plasmat en una sola imatge, d'aquestes que queden en la memòria per sempre més.

Bàrbara Raubert
El Punt