Cerca de crítiques

Enquesta

Pina Bausch està viva

6/9/2010 |

 

Programa: 'Ifigènia a Tàurida' de Gluck

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

 El Liceu acull amb llargues aclamacions l'emotiu muntatge de la desapareguda coreògrafa de l'òpera dansa 'Ifigènia a Tàurida'

Han passat 37 anys des que Pina Bausch va donar a llum Ifigènia a Tàurida. Però no ha estat cap impediment perquè aquesta òpera dansa, inspirada en l'obra homònima de Gluck i que dissabte va viure la seva estrena al Liceu, finalitzés amb llargues aclamacions. Va ser una mostra d'aprovació a la màgia d'un llegat que posa en evidència els valors sobre els quals s'ha edificat tota l'obra de la ballarina i coreògrafa alemanya desapareguda fa només 13 mesos.

 

Emoció a doll escenificada a través del llenguatge corporal en perfecta fusió amb la música i les veus. Aquesta peça, que va llançar internacionalment l'artista, incideix en la profunditat dels sentiments dels personatges de la tragèdia grega d'Eurípides dibuixant amb elegants i poètics moviments l'expressió del dolor, el sentiment de culpa i la incerta visió del futur. Els cantants, situats en llotges pròximes a l'escenari, i el Cor de Cambra del Palau, ubicat al fossat al costat de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, donen veu als personatges de l'obra, però l'espectador focalitza l'acció en les evolucions dels ballarins que doblen les veus amb els seus cossos.

La primera lectura d'aquest espectacle és que l'herència de Bausch dóna a la Tanztheater Wuppertal un còmode coixí per recrear-ne el repertori. Tot i així, la companyia, que té com a codirector juntament amb Robert Sturm a qui va ser el seu ballarí fetitxe, Dominique Mercy, haurà de treballar amb duresa per mantenir vigent l'insubstituïble llibre d'estil abans d'enfrontar-se a noves experiències.

En aquesta Ifigènia... tot es representa com ella ho va concebre. Només dos anys després del seu debut al coliseu amb un xiulat Cafè Müller i una aplaudida Consagració de la primavera, el geni de la creadora torna a brillar. L'inconfusible segell apareix a totes les escenes. Hi ha moments d'especial sensibilitat exposats amb minimalisme que inquieten l'ànima de l'espectador com l'escena inicial del segon acte amb Orestes (un inspirat Pablo Arán) i l'amic (¿o més que això?) Pílades (fantàstic Fernando Suels) enredats sobre una taula similar a les del dipòsit de cadàvers. Protagonitzen un bellíssim duo i hi ha un commovedor solo d'Orestes i un altre, punyent, d'Ifigènia (gran Ruth Amarante) amb la veu d'Elisabete Matos donant força dramàtica a l'escena.

Un quadro de Goya

Espectaculars són els preparatius del florit ritual del sacrifici d'Orestes, evitat al reconèixer-lo Ifigènia com el seu germà. Les cares de les sacerdotesses semblen extretes d'un quadro de Goya i mostren l'exquisit gust de la coreògrafa per les composicions de grups manifestada també amb les torres humanes de dones.

Musicalment, i malgrat la bona feina del director Jan Michael Horstmann, el resultat no va estar a l'altura del ballet, però l'orquestra no va desentonar i el cor va respondre a les expectatives. Entre els cantants va brillar Nikolai Schukoff (Pílades), Christopher Maltman (Orestes) i Matos. Brillant inici per a una difícil temporada.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya