Cerca de crítiques

Enquesta

Quantitat i regularitat

30/8/2010 |

 

Lloc i dia:Auditori Pau Casals de El vendrell

Del 10-VII-2010 al 28-VIII-2010.

En la seva 30 edició aquest festival de llarga trajectòria i prestigi va tornar a oferir les claus del seu èxit: propostes simfòniques i de cambra combinant músics locals i estrangers, amb el repertori habitual per a un públic fidel i tradicional. Cal citar la sessió de la Cobla Mediterrània (17 de juliol), els concerts de Claudi Scimone amb I solisti Veneti (22 i 23 de juliol) i els recitals de Jordi Savall (9 i 10 d’agost) i Maria Bayo (14 d’agost) amb uns programes centrats en Vivaldi i Rossini, la viola celta i lieder romàntic i del segle XX, respectivament. Fins i tot hi va haver un concert familiar (28 d'agost) a càrrec del Trio Guarnieri amb la narració de David Puertas al voltant de les marxes, valsos i altres obres lleugeres de Beethoven.

El mateix trio va oferir dos dies abans un recital en què la fluïdesa, la naturalitat, l’encant i la senzillesa discursiva van tenir l’alt nivell corresponent al seu prestigi i la seva dilatada trajectòria. En els faristols van disposar el Trio en sol major Hob. XV/25 "Gypsy" de Haydn que va sobresortir per un segon moviment d’especial bellesa en el diàleg del violí i el piano i per l’agilitat i pulcritud de l’entramat virtuosístic del tercer que, seguint el tòpic, va fer fàcil el difícil. Per la seva part el Trio Op 121a de Beethoven va desplegar una hàbil idiomatisme i capacitat de contrastos interns i construcció que preludia la intensitat, sobretot pel desenvolupament hereu de Beethoven i Brahms, l’extens Trio núm.3 de Dvorak.

En l’estrictament simfòonic l’Orquestra Camerata XXI dirigida pel seu titular, Tobias Gosmann (7 d’agost), va corroborar que és una formació a l’alça digna d’una activitat més freqüent. Van oferir la Simfonia núm. 12 de Baguer i va intervenir Òscar Argüelles com a solista del Concert per a clarinet K.622 de Mozart amb un instrument d’època construït per ell mateix a partir d’uns documents d’època. El so era menys potent que altres models històrics, més incisiu, més lleuger, més càlid i lleument aflautat. No obstant, el tempo general va ser lent i al Rondó li va faltar un plus vertiginós. A la segona part, la Simfonia núm.5 de Schubert va transcórrer amb més agilitat, major intenció en el fraseig (en els atacs i el caràcter stacatto del minuet) i bona alternança dialèctica entre seccions en un programa curt que va trobar a faltar un bis.

La Slovak Sinfonietta (18 i 19 d’agost) amb Misha Kats al capdavant va ser l’oferta més populista en unes sessions en què el director, com un Nureyev amb batuta, dansava més que dirigia. Ho feia de memòria amb uns resultats mediocres i ocasionalment bons. Així ho van demostrar les obertures de Les noces de Fígaro de Mozart i Les Hèbrides de Mendelssohn i els bisos (la gavota de la Simfonia Clàssica de Prokofiev i la Danza del fuego fatuo d’ El amor brujo de Falla). Per la seva part el Doble concert de Brahms va tenir a dos solistes competents (Iliana Garnet, violí i Petr Nouzovsky, violoncel) de gran intensitat de fraseig i acceptable tècnica encara que va faltar una millor construcció en blocs del concert. El Concert per a piano núm.2 de Chopin interpretat per Igor Ardasev va pecar d’excessiva llibertat de fraseig (sorprenent proximitat jazzística del primer moviment), amb una digitació molt àgil però emmarcada en un discurs distorsionat en una escissió més que notable entre piano i orquestra. Finalment, si la Simfonia Italiana de Mendelssohn va ser tocada amb ímpetu i contrastos a manera de fresc simfònic encara amb la pesadesa, la Simfonia en Do de Bizet va millorar la conjunció (Adagio amb considerable vol líric) encara que va faltar incidir en els sforzandi i el contrapunt de l'últim moviment va quedar atropellat. En conjunt, van ser dues sessions que van denotar l’acceptació d’un projecte estiuenc econòmic dins d’un festival ample que, esperem, en l’edició de 2011, no oblidi els aniversaris de Mahler i Liszt.

Albert Ferrer i Flamarich