20/8/2010 |
Programa: Ronald Brautigam (piano)
Lloc i dia:Església de Torroella de Montgrí
De totes les formes musicals que han utilitzat els compositors des del Barroc fins els nostres dies, la sonata per a piano (o clave) i el quartet, prioritàriament de cordes, ha estat la preferida de la majoria d'ells. És com si escriguessin un diari íntim en el qual aboquen els seus pensaments més profunds, el fets i esdeveniments de la seva existència. Des que comença a néixer la forma sonata, en la seva versió més simple, fins arribar a la formulació més complicada –i la més innovadora a l'ensems–, tenen un temps únic i una línia de pensament més senzilla, més uniforme; només cal veure Scarlatti, per exemple. La forma més completa, però, és la sonata de Beethoven, en la qual s'arriba al punt més complex de desenvolupament. Es podria afirmar que les 32 sonates per a piano de Beethoven són una mena de diari íntim del seu pensament i, quan s'aproxima a l'acabament de la seva vida, exposa en la darrera un ideari d'una complexitat que, encara avui, no resulta gens fàcil de capir en la seva totalitat. Si volem penetrar en el pensament de Beethoven –i en el de Mozart, Haydn, o un gran nombre dels que han utilitzat la forma sonata, bàsica en la sonata de piano i en la dels quartets– cal fixar-se en aquestes composicions, i això és vàlid per als compositors des del Barroc, especialment en el Classicisme i el Romanticisme, fins a dia d'avui, en què encara la utilitzem molts de nosaltres. Quan un intèrpret s'acara davant la totalitat d'una obra d'aquest gènere, està desxifrant, podríem dir, la totalitat del pensament del compositor. És clar que aquesta forma ha evolucionat molt, quelcom que devem a Beethoven de manera especial. Si ho veiem d'aquesta manera, podem comprendre millor la tasca ingent que suposa, com en el cas de Ronald Brautigam –i els pocs que s'han atrevit a afrontar aquesta tasca, gairebé titànica–, portar a la sala de concerts projectes d'aquesta mena. És clar que també es pot fer amb un criteri equivocat o insuficient, però no és el cas d'aquest gran pianista que vam escoltar dimecres a la nit a Torroella i que va oferir una bella versió de sonates dels tres períodes compositius del músic alemany. Ens hauria agradat escoltar una interpretació d'una de les quatre darreres sonates, encara que la peça Els adéus comença a predir el que seran aquestes obres amb les quals Beethoven arriba al zenit de la seva carrera, no ho oblidem, juntament amb els seus tres o quatre darrers quartets. Un concert i un artista d'alçada, sense cap mena de dubte, en la sèrie magnífica dels que hem escoltat aquest any al Festival de Torroella.