Cerca de crítiques

Enquesta

Entre Beethoven i Haydn

16/8/2010 |

 

Programa: Rudolf Buchbinder, piano

Lloc i dia:església de Torroella de Montgrí

Quan veiem que un intèrpret de qualsevol instrument ha arribat al cim de la seva interpretació –jo ho veig així–, és el moment en què les seves versions, d'un autor o altre, adquireixen un nivell de profunditat característic, i aquesta perfecció va acompanyada, al mateix temps, d'una visió personal de l'obra o de les obres que interpreta de cada compositor. Això pot semblar una futilesa, però no hi ha cap altra manera de definir millor el concepte de personalitat expressiva. Malauradament, és estrany que els intèrprets arribin a aquesta fita. N'hi ha molts que aconsegueixen situar-se en l'àmbit de la perfecció tècnica, un objectiu imprescindible sense el qual no s'accedeix ni tan sols a la primera fase de la consideració d'un artista com a músic. Aquestes, però, són obvietats de les quals no paga la pena parlar.

 

Diumenge vam assistir a un d'aquells espectacles que se'ns ofereixen amb poca freqüència. La propina final, una versió brillant, graciosa i ben escrita d'un vals de Strauss –per tant, d'un valor relatiu, malgrat que va ser un gran músic–, era a l'abast de qualsevol intèrpret excel·lent, de tècnica i solvència provada. El més important en aquest concert van ser les magnífiques i personals interpretacions de Beethoven i Schumann. Segons el meu parer, el prodigi es va produir sobretot amb Beethoven, i en la diferència entre el Beethoven haydnià, que exigeix un profund coneixement de tota l'obra de Beethoven, i l'extraordinari geni juvenil dels Estudis simfònics de Schumann. A Beethoven, l'intèrpret ja va saber trobar la diferència entre l'arrel haydniana i el compositor que anuncia el camí cap al Romanticisme, una proesa que va confirmar amb una esplèndida versió de la Sonata núm. 23, potser la que indica millor el camí que va portar el compositor a aquest període, en el qual van néixer les nou prodigioses sonates que van anunciar l'arribada d'aquest moviment. En les dues o tres darreres peces ja s'anuncia quelcom més profund, per l'abast de la ideació i els seus avenços harmònics i, sobretot, formals, de manera que –entre altres obres– indicaran a Schönberg el camí del seu mètode revolucionari. No és gens fàcil, amb una simple interpretació, arribar a aquesta distinció, que Buchbinder assoleix, i es tracta de la possessió d'un veritable valor musical del qual podem gaudir molt estranyament, només en algun dels posseïdors d'una tècnica esplendorosa. Hi ha en el pianista Rudolf Buchbinder quelcom més que tècnica, que és el mínim exigible a un veritable intèrpret: hi ha ànima, hi ha entusiasme i, sobretot, un amor immens per la música que interpreta. Hi ha, simplement, un gran músic. És una llàstima que Schumann prescindís de les darreres variacions que va afegir a aquesta obra. Sóc del parer que són les millors.

Eduardo Rincón
El Punt