Cerca de crítiques

Enquesta

Música religiosa i galant

7/8/2010 |

 

Programa: Acadèmia 1750; Josep Domènech, oboè; Carles Cristòbal, fagot; Deborah York, soprano; Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano; Stefano Demicheli, direcció.

Lloc i dia:30è Festival de Músiques de Torroella de Montgrí

4Pergolesi hauria estat, potser, un altre músic galant si hagués viscut més anys (va morir amb poc més de vint), però, procedent de la música religiosa, potser hauria pogut ser també el predecessor de Haydn, és a dir, del classicisme. La consolidació de l'aristocràcia en el poder provoca el naixement d'una classe dominant que, com és lògic, substitueix l'Església en el consum d'art i els músics passen de ser de mica en mica de servents a individus lliures (Mozart i Beethoven) que venen els seus talents a una classe acabada de néixer i amb un poder econòmic que es permet el luxe de prestar els seus estalvis a la vella classe decadent que serà destituïda del poder per la Revolució Francesa i el geni de les batalles que fou Napoleó. Desgraciadament, aquella llibertat en la creació de l'art té al costat una altra perillosa malaltia: l'art es va convertint en mercaderia, i finalment seran els venedors els que imposin les noves lleis de l'estètica si els artistes no imposen la seva llibertat creativa sobre les lleis del mercat. Però estem amb Pergolesi i la diferència entre la seva música i la música galant, cortesana, intranscendent, que va substituir la música religiosa (que creients o no) ha produït la tasca humanista de l'home, ens portarà de la Novena simfonia a l'ètica, mordaç i transcendent, però fèrria, d'un Mahler o un Xostakòvitx.

 

En el concert d'ahir, aquest problema es feia escandalosament palpable en comparar la música d'un excel·lent compositor, com era Jean-Fery Revel, al servei de palau –la música com a diversió– a música d'éssers humans que davant l'angoixa de la mort, creient fervorós, canta sense traves estètiques. I si pot reflectir millor aquesta angoixa que el bellíssim poema que és l'Stabat Mater, davant el bàrbar espectacle de la crucifixió del seu fill? No hi ha dubte que l'ésser humà, i l'artista és humà en grau superlatiu a causa de la responsabilitat, dóna el millor d'ell mateix quan es troba davant la tragèdia de ser home i mortal. Així acaba el que en certa manera ha estat aquest cicle de cinc concerts que descriuen més bé que cap altra reflexió un moment culminant de la història de l'home del barroc. Tant l'orquestra com els solistes van fer lluir el seu talent amb encert amb versions molt valorables.

Eduardo Rincón
El Punt