Cerca de crítiques

Enquesta

XXIV Festival Castell de Peralada

6/8/2010 |

 

Lloc i dia:Auditori dels jardins del Castell de Peralada. Del 23-VII-2010 al 1-VIII-2010.

La programació de Peralada va tornar a incloure òpera i en el seu XXIV atansar-se a l’estàndard que el va convertir en un dels festivals d’estiu pioners en el sector amb una àmplia i luxosa aposta. La coproducció amb el festival d’ El Escorial de Tosca (30 i 31 de juliol) va ser el gran reclam amb un trio solista excel•lent (Scarpia-Pons; Cavaradossi-Machado i Matos-Tosca) i una direcció i posada en escena encertadíssima (excepte la redempció de Crist final i l’escenografia de l’acte III) amb la batuta de Miguel Ángel Gómez Martínez.

Don Pasquale (23 de juliol) es va oferir en producció pròpia pensada per al debut de Carlo Colombo en un paper buffo, la prestació vocal va ser convincent però la seva vis còmica no va florir. Aquest va ser el principal problema d’un muntatge ben ideat per Curro Carreres que va traslladar l’acció a un creuer (escenografia d’ Esmeralda Díaz), però desnerit per l’excés de moviment, lleugera influència del musical americà (cor de l’acte III) i uns gags poc efectius. Manel Esteve i Celso Albelo van ser el millor del repartiment tant per la prestació escènica com per la vocal, ja que Isabel Rey va acusar un baix estat de forma (veu marcida, va escatimar aguts, pèssima projecció) malgrat una Norina amb gràcia i intenció. Per cert, Peralada compra per catàleg la majoria dels seus solistes vocals? L’ endogàmica presència de les agències de Daniel Aragall i Fidelio Artist indueixen a creure-ho.

En l’apartat simfònic es va programar l’OBC amb el seu nou titular, Pablo González, en el Rèquiem de Verdi. Expressivament concentrada, tot i que sense l’aclaparadora tensió interna habitual en González, la interpretació convèncer àmpliament per la cohesió i la fluïdesa del discurs. Amb un discret Antoni Gandia i un Stefano Palatchi migrat vocalment (vibrat oscil•lant, projecció engolada i timbre que ha perdut amplitud), la mezzosoprano Rossana Rinaldi i la soprano Daria Masiero van sobresortir per la qualitat i la naturalitat del seu fraseig. Mereixen destacar-se el Liberame i tot el Dies Irae on el cor (Orfeó Català i Cor de Cambra del Palau) va satisfer encara que la secció femenina (especialment les sopranos) acusessin manca de corporeïtat.

D’altra banda, una nodríssima Orquestra del Palau de les Arts de València i Zubin Mehta (1 d’agost) van oferir un monogràfic Strauss (per què no es va dedicar a Schumann en l’any del seu bicentenari?) En què la complexitat de textures i el contrast del cambrístic i el orquestral van resoldre’s adientment. Mehta va ser només un guia en un Don Quixot avorrit i discontinu on el primer violoncel, Guiorgui Anichenko, no va saber dotar de suficient relleu la seva particel•la. A Ein Heldenleben els resultats van millorar en la creació d’ambients i, excepte per la dificultat en la construcció dels plans sonors en la batalla, l’execució va ser més que satisfactòria. Com a detall cal citar el passatge solista final del violí, exhalant sense preciosismes solistes.

Amb el suport de Joventuts Musicals d’Espanya es va mantenir el suggerent cicle de piano que enguany va prendre com a eix el bicentenari del naixement de Chopin i Schumann. Leopoldo Erice (24 de juliol), José Enrique Bagaría (31 de juliol), Eleuterio Dominguez (7 d’agost) i Alexey Lebedey (14 d'agost) van ser els programats. Bagaría va brodar tants els moments de força com els de subtilesa amb una àmplia capacitat de matís. Té una gran intuïció musical i una tècnica que li dóna gran llibertat. Per aquest motiu augura grans vetllades de Beethoven, Liszt i Brahms en la seva concepció de la Sonata num.2 de Schumann. Cal assenyalar la tensió rítmica, la força de la pulsació i la sofisticació en les textures d’unes obres ben construïdes en el caràcter canviant dels fragments de la Iberia d’Albéniz, la Sonata núm 60 de Haydn, la Barcarolle Op 60 de Chopin i els preludis de Debussy.

Albert Ferrer i Flamarich