Cerca de crítiques

Enquesta

Cobrint l'expedient

30/7/2010 |

 

Programa: Vives: Doña Francisquita

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu de Barcelona. 29-7-10.

De Munk, Vicens, Pardo, Sánchez, Baquerizo, Font. Orquesta y Coro del Liceu. Director, Miquel Ortega. Dir. Esc: Luis Olmos.

 

Des de juny de 1988 el Gran Teatre del Liceu no programava una sarsuela. La dada és tan evident com alarmant sobre el desinterès de la gestió del teatre al respecte. Per maquillar la deficiència es va programar la producció de Doña Francisquita oferta al Teatre de La zarzuela durant el primer trimestre d'aquest any.

Jon Berrondo va idear una escenografia geomètrica, abstracta i permutable dins de l’actual tendència minimalista i inexpressiva que serveix d’antídot a les translacions escabroses, però el relleu de la qual es deu més al joc de llums que a la pròpia essència i concepte. La va complementar amb un atrezzo correcte però amb uns arbres res florits per a una obra que canta a la primavera. A més, el regista Luis Olmos va descuidar el bullici madrileny i del Carnestoltes, només perceptible en el carrincló vestuari. Va pecar d’excessiva individuació dels protagonistes i escassa sensació de conjunt en una disposició molt frontal i un espai molt marcat entre aquells i el cor, alhora que uns balls ridículs mig compensats per l’agraïda participació del cos de ball.

Va sobresortir l’actuació del cor i la colorista, fluida i acurada (quintet, concertants) direcció musical de Miquel Ortega. Enric Baquerizo va ser un senyor Matías vocalment efectiu però una mica histriònic, en excés de caricatura. Amelia Font (D. Francisca) i Emilio Sánchez (Cardona) van demostrar les seves excel•lents taules en papers semblants, mentre que Àlex Vicens es va regalar -com de costum- amb un cant molt intens, massa afrettando - quants anys podrà seguir cantant així? - mereixent l’ovació amb el seu "Por el humo se sabe", després del qual -trencant la continuïtat de l’acte II- es va oferir el descans (!). Marina Pardo va aconseguir el caràcter tempestuós de la Beltrana però els seus problemes d’escàs volum i pitjor projecció van restar molt relleu a un paper inadequat a les seves característiques. Semblant circumstància va ser la de Sonia de Munk qui malgrat una perspicaç i completa prestació com a actriu i un bon fraseig i matís va evidenciar problemes tècnics (atacs, notes calades) en la seva Francisquita.

Albert Ferrer i Flamarich