Cerca de crítiques

Enquesta

Una bona aposta

1/7/2010 |

 

Programa: El jugador de Sergei Prokófiev

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

Títol: El jugador.
Autor: música i llibret de Sergei Prokófiev.
Direcció musical: Aleksandr Anissimov.
Intèrprets: Mikhaïl Vekua, Olga Guriakova, Vladimir Ognovenko, Elena Obraztsova, Stephan Rügamer, Olga Savova, Joan-Martín Royo, etc. Orquestra Simfònica i Nacional de Catalunya (OBC) i Cor del Liceu.
Lloc: Gran Teatre del Liceu, de Barcelona.
Dia: 29 de juny del 2010.

Original i lliure, un punt i a part de la composició operísticaHa hagut de transcórrer gairebé un segle des de la seva composició, a l'any 1916, fins que El jugador, una de les òperes amb més personalitat del segle XX i a la vegada de les més desconegudes, s'hagi estrenat al Liceu. Però, a més, ho ha fet com si complementés les representacions de La dama de Piques (l'obra de Txaikovski que, a partir de la novel·la de Puixkin, té com a protagonista un altre jugador) amb les quals es reposa el muntatge escènic de Gilbert Deflo que ja es va poder veure al Gran Teatre del Liceu de Barcelona durant la temporada 2002/03.

 

El cas és que l'obra del gran Sergei Prokófiev finalment ha arribat, però en versió concert, la qual cosa dificulta l'experiència plena de qualsevol òpera, si bé encara més en un cas com aquest en què no hi ha floritures líriques i en canvi s'hi desenvolupa un gran dramatisme musical que demana la representació teatral. S'hi podria afegir que, arran de la malastrugança que sembla afectar els intèrprets de La Dama de Piques en la mesura que Ben Heppner va haver de ser substituït pel tenor (Mixa Didik) que havia d'encarnar l'Alexei d'El jugador, es va haver de recórrer a un cantant (Mikhail Vekua) que, a més de fer un paper a l'òpera de Txaikovski, en principi n'havia d'assumir un altre de petit (el jugador geperut) a la de Prokófiev.

Tanmateix, Vekua va aprofitar l'oportunitat i amb una gran dignitat va interpretar aquest jugador lliurat al seu destí. És a partir d'aquí que pot començar a fer-se la volta a la fatalitat (que sembla atrapar els personatges de la novel·la de Dostoievski, però no tant als de Prokófiev, més emborderits pels diners) per arribar a concloure que El jugador ha estat una de les experiències del Liceu més felices d'aquesta temporada que ara acaba. No obstant això, malauradament, amb només dues funcions, l'han disfrutada uns pocs i ni tan sols tots els que podien fer-ho: el dia 29 de juny, corresponent al torn G, hi va haver força absentisme. Un prejudici davant d'una òpera poc coneguda i, a més, del segle XX, tan poc complaent amb la melodia? O el Portugal-Espanya?

Els que hi érem, però, ho vam disfrutar i aplaudir. No hi va haver representació, però a l'escenari hi va haver una gran orquestra (l'OBC) que ha provocat comparacions forçosament odioses, però suposo que inevitables, amb la del Liceu. Hi va haver un magnífic general amb una veu elegant i amplíssima (el baix Vladimir Ognovenko) i una excel·lent Polina, de la qual el jugador sembla estar-ne enamorat a contracor, a través de Olga Guriakova. I també hi va haver la mezzosoprano Elena Obraztsova, una figura reverencial que, passats els 70 anys, continua trepitjant els escenaris amb una veu afectada pel pas del temps però amb una força escènica intacta que va fer que, a la fi del segon acte en què apareix l'àvia disposada a dilapidar la seva fortuna a la ruleta, la funció adquirís una més gran intensitat que va culminar amb l'esplèndida segona escena del quart i últim acte, en què el jugador va de taula en taula fent saltar la banca. Original i lliure, un punt i a part de la composició operística.

imma merino
El Punt / Avui