Cerca de crítiques

Enquesta

Deborah Voigt, una veu dramàtica per entusiasmar

1/3/2004 |

 

Va triomfar l'adequada tria del repertori i l'entrega de la cantant californiana.

ARTISTA Deborah Voigt
LOCAL Gran Teatre del Liceu
DATA 27 de febrer 2004

Repertori centreeuropeu i rus, a la primera part, i nord-americà i italià, a la segona. Primer s'ha de temperar la veu i després donar el millor d'una mateixa. Potser va ser el que va pensar Deborah Voigt davant d'un públic que la va animar amb entusiasme. Però com que al Liceu hi cap tot, hi va haver estossecs, contestats per la soprano des de l'escenari a manera d'eco. Rialles i aplaudiments.
La soprano va interpretar quatre lieder, de Schubert, una mica destemperats tot i que útils, perquè va permetre a la cantant escalfar la veu, i quan va atacar les dues melodies següents de Txaikovski, va començar el bon recital del seu timbre dramàtic, coronat per tres Strauss per entusiasmar. Però el millor estava per arribar: les cinc cançons de Charles Ives, la majoria amb textos del músic, plenes de tendresa i quotidianitat. Quatre més van ser de Benjamin Moore, que sembla que és amic de la cantant, potser menys inspirat que Ives, i quatre grans àries de Tosca, Adriana Lecouvreur, Manon Lescaut i Macbeth, que van provocar el deliri del públic.
Sense passar per alt l'impecable treball del pianista Brian Zeger, i estenent-se en el repertori del seu país en els bisos, Voigt va posar en evidència un cop més que la música és com una part del propi país, portàtil, que portem cada un a dins; ho sabem explicar, cantar en aquest cas, perfectament perquè és nostre.
Luis Polanco
El Periódico