Cerca de crítiques

Enquesta

Lloança donostiarra

1/6/2010 |

 

Programa: Staatskapelle de Weimar amb Leopold Hager i l'Orfeón Donostiarra

Lloc i dia:L'Auditori

 

Les certeses cal, de tant en tant, revisar-les per comprovar si mantenen la validesa. I sí, l'Orfeón Donostiarra continua essent un cor excepcional. La formació basca va ser el principal valor de la versió a L'Auditori de la Simfonia núm. 2 de Mendelssohn, una pàgina atípica per la seva forma híbrida, en què la ciència i el cor del compositor alemany brillen amb força.

És difícil destriar quin element és el més destacable del Donostiarra: si la fèrria disciplina (la perfecta unanimitat en els atacs i sortides, la homogeneïtat d'un so sense arestes ni solistes amb ganes de fer-se notar), o la generositat d'un cant que abraça des de l'expansió més aclaparadora fins al murmuri més ben sostingut (només unes gotes d'àcid van destenyir les sopranos en l'exposat coral a cappella), o la pertinència del fraseig. La Lobgesang ofereix àmplies oportunitats per al ple desplegament d'aquestes qualitats, esperonades, a més, per la lectura rica en contrastos de Leopold Hager. Més desigual va ser el trio solista, en què, per sobre d'una fràgil Ruth Ziesak i una tensa Rebecca Martin, va destacar un refinat Agustín Prunell-Friend incorporat a corre-cuita, tot i que el timbre era massa blanquinós per a l'angoixat prec perquè acabi la nit.

Les característiques que van destacar en la lectura que Hager va fer de l'obra de Mendelssohn van ser les mateixes que van desentonar en la Simfonia núm.1 de Schubert que va obrir la vetllada. L'èmfasi fervorós va esdevenir discurs gruixut, el lirisme, endolciment que per moments arribava al límit del repoliment, en una concepció que obviava que l'obra encara té un peu i mig en el s. XVIII. La Staatskapelle de Weimar va respondre amb la seguretat esperada en una bona orquestra alemanya, però el principal cant de lloança se'l mereix l'Orfeón Donostiarra.

Xavier Cester
Avui