Cerca de crítiques

Enquesta

De Schubert a Toldrà

1/6/2010 |

 

Programa: Cançons Schubert, Strauss i Toldrà. Susanna Puig (soprano) i Carles Budó (piano).

Lloc i dia:Cicle Joventuts Musicals a l'Auditori. Sala Oriol Martorell

El tercer dels concerts del cicle de Joventuts Musicals ha mantingut el nivell dels precedents, el Quixote Quartet i la pianista Katia Michel, i per tant acredita una vegada més el nivell de fiabilitat de les propostes que la ja no jove entitat ofereix sempre apostant per nous valors. En aquest cas es tractava d'un recital de lied alemany i cançó a càrrec d'una jove soprano, Susanna Puig, amb el pianista Carles Budó. La vetllada va transcórrer plàcidament tot seguint l'acaronament auditiu d'algunes de les cançons –lied vol dir cançó– més conegudes de Franz Schubert, Richard Strauss i Eduard Toldrà. Potser la tapa del piano molt oberta en un recinte relativament petit com és la Sala Oriol Martorell, trencava a vegades l'equilibri d'intensitats amb la veu però tot i així vam gaudir especialment amb Die Junge Nonne i An den Mond, de Schubert, amb An die Nacht, de Strauss, i amb el Maig i la Cançó de l'oblit, d'Eduard Toldrà, tot sorprenent-nos amb un fraseig diferent del que sempre havíem sentit en Els camins de fada, del mateix autor. Els aplaudiments van propiciar dos bisos exquisits, el Canticel, de Toldrà, i Els records, de Xavier Turull, del cicle L'Amor incert, sobre poemes de Rosa Leveroni, poc programat.

 

La crònica podria acabar aquí si no fos que les bases de qualitat que ofereixen la soprano i un pianista molt complet són susceptibles d'anar a més. En primer lloc, apuntaríem a una possible millora en la vocalització. Ja és sabut que, en certes escoles de cant, perquè la veu tingui més projecció, les vocals s'estrafan lleugerament però amb el temps cal retornar-les a una certa normalitat perquè no sonin estranyes i el text es faci més entenedor. Podem opinar poc en la pronúncia germànica, però en les obres de Toldrà, el text sonava afectat quan, en canvi, la soprano tant en anunciar els bisos com en el fragment «boireta del matí, emboira'm la mirada» de la Cançó de l'oblit, emès quasi amb veu natural, va evidenciar que podia tenir una pronúncia perfecta. També, en general, podríem dir que la veu li floreix més en els moments intensos que no pas quan, tancant el so, s'atansa més al recitat. Les cançons més que un seguit de diverses frases ben resoltes han d'explicar una història de manera que arrossegui l'atenció des del principi al final, i en les que hem destacat ho van assolir plenament.

JORDI MALUQUER
El Punt