Cerca de crítiques

Enquesta

Cant de lloança

31/5/2010 |

 

Programa: Saatskapelle Weimar, l'Orfeón Donostiarra i solistes, dirigits per Leopold Hager.

Lloc i dia:Sala Pau Casals de l'Auditori

Simfonia núm. 1. D. 82, de Franz Schubert, i Simfonia núm. 2. Op. 52 Lobgesang (Cant de lloança), de Felix Mendelssohn.

 

Ja closa la celebració de l'any Mendelssohn el passat febrer, encara hem tingut l'oportunitat de tornar a sentir una de les seves obres més conegudes, el Cant de lloança, i, en la memòria de molts, una de les interpretacions més recordades de l'OBC amb Franz Paul Decker. L'obra que, en realitat, és la segona simfonia del compositor, va tenir l'origen en un fet peculiar: la ciutat de Leipzig celebrava els 400 anys de la invenció de la impremta i va fer un encàrrec a qui, dos anys més tard, seria el fundador del seu conservatori. Felix Mendelssohn s'hi va llançar de cap, ja que considerava l'invent de Gutenberg, com se'ns deia en el programa de mà, «una victòria de l'esperit humà i de la llum sobre les tenebres». Va exagerar les coses i va utilitzar uns textos bíblics que ens parlen de la foscor, la misèria, l'assetjament dels enemics i la victòria de les armes de la llum, tot fugint del déu proper del qual ens parlava el seu admirat Johann Sebastian Bach i oferint una obra més aviat grandiloqüent. La Staatskapelle de Weimar va accentuar el caràcter de celebració de l'obra i va disposar del nombrós Orfeón Donostiarra, impactant en els passatges intensos i menys homogeni en els més matisats. Una indisposició del tenor anunciat, Herbert Lippert, va fer que aquest fos substituït pel tinerfeny Agustín Prunell-Friend, que va cantar discretament els seus fragments, així com la coneguda Ruth Ziesak, exquisida en els enregistraments, però perduda en la magnitud d'un Auditori que requereix més implicació interpretativa i veus més potents. Correcta la mezzo Rebecca Martin en una participació més minsa.

 

És d'agrair la inclusió en la primera part de la Simfonia núm.1 D. 82, de Schubert, molt poc interpretada i que, malgrat ser una obra escrita als 16 anys, és rica i motivada. En l'andante, el director Leopold Hager va saber extreure de la partitura expressivitats complexes que contrastaven amb el caràcter obert dels altres moviments. Del conjunt del concert, podríem dir que vam assistir a una correcta interpretació musical. En pocs moments, però, ens va forçar l'atenció.

JORDI MALUQUER
El Punt