Cerca de crítiques

Enquesta

Fulgors finals

29/5/2010 |

 

Programa: OBC amb Eiji Oue

Lloc i dia:L'Auditori

Això s'acaba. Eiji Oue encara la recta final de la titularitat de l'OBC amb un penúltim programa de pur lluïment orquestral, idoni, a més, per a les seves característiques. Com sovint passa amb el director japonès, l'anècdota pot amagar l'essencial, i en aquest cas seria un error centrar-nos en el discurs, no dubtem que sincer, però caòtic, amb què va presentar una inesperada propina, una peça per a piano a quatre mans que Leonard Bernstein li va dedicar. Preferim quedar-nos amb el record de la lectura, impetuosa alhora que afectuosa, tot i algun rallentando exagerat, del Don Juan de Strauss.

La sessió va arrencar amb l'últim exemple dels catalans a Amèrica que conformava una de les difuses línies temàtiques de la temporada. El Nocturno sevillano d'Agustí Borgunyó empra sense manies manta tòpics espanyolistes refregits amb habilitat en una partitura atmosfèrica més que no pas memorable. Si l'aperitiu va ser lleuger, el plat va tenir totes les calories. A diferència dels turistes estressats que volten pels grans museus, interessats a veure en el mínim de temps el màxim d'obres mestres, encara que sigui rere una càmera, Oue va preferir contemplar cadascun dels Quadres d'una exposició de Mussorgski. El refinament i la policromia de l'orquestració de Ravel van brillar gràcies a l'acurada planificació de dinàmiques, temps i estrats sonors que va realitzar la batuta, en una versió espectacular, que no gratuïta (Samuel Goldenberg und Schmuyle es va desplegar sense hipertròfia dialèctica, i La grande porte de Kiev, amb una noblesa aliena a tot excés bombàstic). L'OBC (amb una Mireia Farrés a remarcar) ha arribat a un tal grau de simbiosi amb el seu director que incrementa la brillantor d'aquests últims fulgors.

Xavier Cester
Avui