Cerca de crítiques

Enquesta

De Burgraaf a Brautigam

25/5/2010 |

 

Programa: Cicle Echo Rising Stars

Llocs i dies: Cicle Echo Rising Stars. L'Auditori. 19 de maig.
XIX Temporada Palau 100. Palau de la Música. 20 de maig.

 

En dies successius, s'han ofert dues sessions de diversos gèneres que volem aglevar en una sola crònica. El primer el recital de la mezzo holandesa Cora Burgraaf que l'any passat va deixar bon regust amb obres de Kurt Weil i que, enguany promocionada pel circuit Echo Rising Stars, ha tornat a ser present en el cicle de cambra que se celebra a la sala Oriol Martorell de l'Auditori. La Burgraaf és una cantant amb personalitat: prima, allargassada, amb cara divertida i que es mira les cançons amb aire diferent però que enguany ha errat el repertori. A part dels petits papers mozartians, és apta per a la música contemporània però per a les obres més clàssiques del repertori romàntic i impressionista li manca coixí en la veu, projecta com un instrument de fusta i vacil·la, en certs moments, en l'afinació. Té una zona alta on el so li surt col·locat i potent i sempre acaba anant a raure a aquest registre. Al damunt, no sé qui li devia aconsellar, va incloure Falla i Obradors en la segona part del recital i els va cantar tan fora d'estil que ens va fer recordar moments gloriosos de l'extinta Bodega Bohèmia quan cantants en decadència –que no és el cas de la jove Cora– intuïen certes músiques sense acabar-les d'encertar. Ens va ser útil conèixer el seu pianista, molt bo, el vienès Chistoph Berner.

 

Palau 100 ens va oferir novament una actuació del conjunt Tafelmusik de Toronto. És una formació que es dedica preferentment al cultiu de la música barroca i que és orquestra resident del festival Klang und Raum de Irsee (Alemanya) que dirigeix Bruno Weil, que precisament és el director convidat amb qui es van presentar dijous. És el tipus de formació adequada a l'acústica del Palau que permet apreciar-ne tots els detalls i matisos i escoltar el delicat pianoforte que va polsar Ronald Brautigam i que va protagonitzar els moments més inspirats amb el Concert per a piano núm. 20, K 466, de Mozart. L'orquestra és discreta i ni el so conjunt de la corda, ni l'individual dels instruments de fusta justifiquen el pretès èxit de les seves gires. Van tocar amablement i no van respondre del tot als intents de vitalització del director. Ens van oferir l'amable Simfonia núm. 101, el rellotge, de Haydn, en la correcta formació de petita orquestra de trenta-quatre músics però que no van poder competir amb la solemnitat que conjunts igualment nodrits més especialitzats i amb més qualitat instrumental donen a aquestes simfonies. Van tenir un bon detall de llibertat musical en empalmar la brillant però breu obertura de l'òpera Idomeneo, de Mozart, amb el començament del concert per a piano mencionat.

JORDI MALUQUER
El Punt