Cerca de crítiques

Enquesta

La vida com a representació

24/5/2010 |

 

Programa: El cavaller de la rosa de Richard Strauss

Lloc i dia:Teatre del Liceu

Autor: Richard Strauss. Llibret d'Hugo von Hofmannsthal.
Direcció musical: Richard Boeder.
Direcció escènica: Uwe Eric Laufenberg.
Intèrprets: Martina Serafin, Peter Rose, Sophie Koch, Ofèlia Sala, etc. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.
Lloc: Teatre del Liceu, de Barcelona. Fins al 28 de maig.

Un any abans del centenari d'El cavaller de la rosa, el Liceu de Barcelona celebra l'existència d'aquesta bellíssima òpera de Richard Strauss presentant un muntatge a l'altura deguda. Hi ha les veus pertinents, començant per la de Martina Serafin, que hi interpreta La Mariscala, un dels personatges femenins més interessants del llegat operístic i un dels més estimats per les grans sopranos. La Mariscala és molta Mariscala i, a més de qualitats vocals, es necessita sensibilitat i temperament dramàtic per encarnar aquesta dona lúcida que, disfrutant lliurement dels plaers de l'amor, adquireix consciència del temps que passa i dels efectes al seu propi cos i també en la mudança dels sentiments: Sap molt bé que, tard o d'hora, l'enamoradís Octavian (la mezzosoprano Sophie Koch, que pot demostrar encara més la brillantor exhibida fa dues temporades amb el Cherubino de La nozze de Figaro) l'abandonarà per una dona jove, com ho és ell, i per això precipita els esdeveniments convertint-lo en el cavaller que dóna la rosa a la inconformista promesa del baró Ochs: Sophie (Ofèlia Sala, amb la seva agradable veu). La Mariscala impregna de malenconia aquesta comèdia operística d'inspiració mozartiana que apunta els moviments de les classes socials a final del segle XVIII: la burgesia que emergeix i que vol revestir-se amb títols nobiliaris a través d'aliances matrimonials amb una aristocràcia en decadència com la que representa el baró Ochs, interpretat amb la solvència vocal del baix Peter Rose i la ironia que requereix la grolleria masculina del personatge.

 

La intel·ligent proposta escènica d'Uwe Eric Laufenberg trasllada, però, l'acció a un període del segle XX que pot identificar-se com a posterior a la II Guerra Mundial i que ressona en el present. Ho fa extremant la conversió de la vida en una representació pública a través dels mitjans de comunicació. Els tres actes estan perfectament definits escènicament en correspondència amb la construcció dramatúrgica. El primer transcorre a les dependències de La Mariscala, un espai aristocràtic que apunta la decadència i que, després de la intimitat joiosa amb Octavian, es transfigura en un lloc de representació mundana. El segon ho fa en un espai d'ostentació burgesa que frega el mal gust (la casa del pare de Sophie, el senyor de Faninal) i que es converteix en l'escenari d'un acte social (entorn del prometatge entre Sophie i el baró Ochs) amb una omnipresència de paparazzi que potser es fa excessiva. El tercer, excel·lent, culmina la idea de la representació amb la construcció en escena (a càrrec dels intrigants Valzacchi i Annina) del decorat de l'hostal on el concupiscent baró Ochs té la seva cita amb la imaginària criada Marindel, que, de fet, és Octavian transvestit creant una de les múltiples ambigüitats sexuals de l'obra. La idea és que és un soterrani al qual s'accedeix a través d'una escala (que contribueix a un magnífic espai escènic) i d'on sortiran totes les pulsions i pecats amagats, com ara el del nazisme a través d'un cap gros de Hitler que, només de sortir, oculten de seguida. En aquest infern, el trio de La Mariscala, Octavian i Sophie va sonar com els àngels.

imma merino
El Punt