Cerca de crítiques

Enquesta

Diana Damrau triomfa en el seu debut al Liceu amb ‘El rapte en el serrall’

14/4/2010 |

 

Programa: El Rapte en el Serrall de Mozart

Lloc i dia:Liceu

En el món de l’òpera és ben clar que no plou mai a gust de tothom. Això es va tornar a demostrar al Liceu amb l’adaptació de Christof Loy d’El rapte en el serrall, de Mozart. El director escènic va rebre al final esbroncades, malgrat la coherència i funcionalitat d’un muntatge que posa l’accent en les transicions dels sentiments humans. La soprano Diana Damrau va triomfar en el seu debut al coliseu amb l’exigent rol de Konstanze, la dama segrestada per un vaixell de pirates i reclosa a l’harem del paixà Selim.

Va ser la gran protagonista de la nit, en què també van brillar Franz-Josep Zelig (Osmin), amb potent vocalitat i una notable vis còmica i dramàtica; Olga Peretyatko (Blonde) i Christoph Quest, encarnant el paixà en un paper exclusivament d’actor. L’intèrpret va recrear amb força un personatge il·lustrat i finament generós amb els seus gestos de renúncia a la seva estimada i de reconciliació, al rebutjar la possibilitat de la venjança que li plantejava tenir a les seves mans Belmonte (Chistoph Strehl), fill del seu odiat enemic.

La resta del repartiment va acompanyar simplement amb correcció. Strehl va ser aplaudit sense excessos en alguna ària en solitari. La seva aportació va ser millor en els quartets i duos, especialment el bellíssim de l’últim acte amb Damrau. Norbert Ernst va compondre un acceptable Pedrillo, criat de Belmonte i nòvio de Blonde, però en el seu contrast amb l’imponent i caricaturesc, encara que menys que de costum, intendent Osmin, sempre va tenir les de perdre.

La direcció musical d’Ivor Bolton, al capdavant d’una orquestra reduïda a les proporcions mozartianes, es va ajustar en tot moment a la visió musical i dramatúrgica d’un compositor amb una gran visió de l’espectacle, en aquest cas a partir de la filosofia del singspiel (teatre cantat). La minimalista i abstracta posada en escena de Christof Loy no va entorpir en cap moment l’essencialitat de la partitura.

RECARGOLAR-HO / El que es veu no és especialment el xoc entre les civilitzacions cristiana i islàmica. Loy aborda l’ambigüitat dels sentiments. Konstanze se sent atreta per la intel·ligència i la persuasió del paixà
–¿una lectura de la síndrome d’Estocolm?– i Belmonte arriba just a temps per al rescat. El director escènic ho recargola presentant el primari Osmin com a possible marit de Blonde.

Dobles parelles i trios en joc amb els corresponents dubtes i gelosies. Una partida de pòquer amorós desenvolupada en to de farsa i sempre il·lustrada per la brillantor de les interpretacions –com és el cas de la melancòlica ària La tristesa és el meu destí, cantada per una aclamada Damrau en el segon acte–, i l’aparició del cor a les llotges. No hi falten tocs d’humor, com el de la interpretació d’Els segadors per part de Pedrillo mentre espera Osmin.

Un bon muntatge, tot i que una mica lent a causa dels molts passatges només parlats que no han passat per les tisores. Hi va haver càlids aplaudiments per a tothom, excepte per a Loy. Res que pugui sorprendre a aquestes alçades de la pel·lícula.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya