Cerca de crítiques

Enquesta

Una mica de sarsuela

12/4/2010 |

 

Programa: Obres de Chapí, Guerrero, Serrano, Chueca, Sorozábal, entre d'altres.

Lloc i dia:Teatre Romea de Barcelona. 11-4-10.

Beatriz Giménez, soprano. Salvador Carbó, tenor. Orquestra Simfònica del Vallès. Director, Rubén Gimeno.

 

Cal reiterar els elogis per l’actual gestió de la Simfònica del Vallès després de programar sarsuela en una regió amb gran tradició però pèssimament cultivada com és Catalunya. Oferir durant 5 dies consecutius – obligacions dels teatres no musicals - un recital de sarsuela amb orquestra en un marc petit i acollidor com el Romea és un fet tan insòlit com eficaç. A més, en la sessió de tarda del dia 10 d’abril es van presentar algunes veus joves del Conservatori Superior del Liceu.

La proposta va ser tan senzilla com efectiva, motiu pel qual la gesta hauria de tenir continuïtat. La fórmula va estar basada en una hora ininterrompuda d’ hits amb orquestra, soprano lírico-lleugera i tenor destacant-hi l’absència de repertori català i l'escassetat de duos: solament dos, un de bis. Així va lluir Beatriz Giménez que després de la seva recent maternitat va demostrar haver-se recuperat gairebé totalment. La veu segueix sent cristal•lina i amb squillo. El seu tarannà manté la picardia i és desenfadat. I el seu cant és natural, defensant-se en les agilitats de “Me llaman la primorosa” d’ El barbero de Sevilla de Giménez i en la gràcia de l’ “Escena de Paloma” de El barberillo de Lavapiés, sense aplicar recursos grollers per suplir el poc que li falta per tornar al seu òptim estat. Llevat d’alguna nota calada, res a retreure. Salvador Carbó va ser un tenor de mitjans discrets amb un timbre mat i una emissió engolada. A més va tenir problemes en la col•locació de les notes de passatge i va acusar una asèpsia escènica preocupant. No obstant això, es va regalar amb efectistes fermates al final de les romances i va defensar convincentment “De este apacible rincón de Madrid” de Luisa Fernanda, “No puede ser” de La tabernera del puerto i el duo “No hay que quitar los hilvanes” de El barberillo de Lavapiés. Rubén Gimeno va dirigir a una OSV amb fustes i metalls reduïdes a un, piano, menys percussió i corda. Ho va fer amb eficàcia i acotxant als cantants, sense excessos decibèlics i cercant matisos significatius com l’ambient tendre i nocturn a les acaballes del preludi de La verbena de la Paloma de Bretón i en la vivacitat dels preludis de Chueca.

Albert Ferrer i Flamarich