Cerca de crítiques

Enquesta

L'orquestra de Putin

24/3/2010 |

 

Programa: Orquestra Filharmònica Nacional de Rússia

Lloc i dia:Palau de la Música

Programa: Obres de Txaikovski i Xostakòvitx per l'Orquestra Filharmònica Nacional de Rússia dirigida per Vladímir Spivakov.

Quan la prestigiosa Orquestra Simfònica de la URSS perdia, pels canvis polítics, la seva denominació, la primera iniciativa de crear una nova orquestra va ser la de Leònid Pletnev, el també gran pianista, que va fundar l'Orquestra Nacional Russa que va debutar el 1990. Aquesta formació, preludi dels nous temps, va ser finançada per fons privats russos, anglesos i americans. Lògicament el govern rus havia de reaccionar i el 2003 el Ministeri de Cultura per encàrrec del president Vladímir Putin va fundar l'Orquestra Filharmònica Nacional de Rússia. El violinista Vladímir Spivakov, que liderava el conjunt Virtuosos de Moscou, i que va dirigir l'anterior conjunt mencionat dos anys, en va ser escollit director.

 

L'orquestra no va deixar dubtes que era nacional: rus el director, la majoria de músics i el repertori. Excepte la darrera propina que van oferir: l'intermedi de La boda de Luis Alonso de Jerónimo Giménez, hit de l'oficialisme musical espanyol de la segona meitat del segle XX. Spivakov tenia clar, o el seu agent, quin era el nacionalisme amb què s'havia de congraciar. Penso que si un dia el Palau té un director artístic convençut del que representa organitzar coses al Palau, sabrà preveure i negociar els bisos. Cal dir, en honor a la veritat, que la peça brillantment tocada, va arrencar bravos de la majoria dels assistents, que revelen el tipus de públic que freqüenta el cicle Palau 100.

Spivakov s'adiu amb la imatge del líder polític rus. Enravenat, poc expressiu, amb un cos rígid i uns braços molt actius va interpretar les obres amb gran perfecció formal i lluïment sonor, en especial del conjunt de corda i dels magnífics solistes de flauta i fagot. A part de fer conèixer els encerts sonors de la Simfonia núm 5 de Txaikovski no ens va afegir cap aportació si no fos l'opulència accentuada del seu moviment final. La papereta, la tenia amb la Simfonia núm. 5 de Xostakòvitx. Un compositor que havia decebut l'oficialisme rus amb l'òpera Lady Macbeth de Msenk i que va compondre la cinquena simfonia per congraciar-se amb els estaments culturals. Va fer una obra sinuosa, amb un preciós tema com de sardana al primer moviment, brodat en aquest concert per les violes i la flauta, però que, estrenada el 1937, amagava temor als mals temps que es preveien i també queixes subtils sobre el rigor de les decisions autoritàries que sofria i de la qual el darrer temps, executat per Spivakov com un moviment heroic, constituïa, segons el fill de Xostakòvitx, «una protesta política». Quan Spivakov i l'orquestra van florir del tot va ser en les propines, dirigides sense partitura i amb tot el lliurament que calia. Un vals de la Bella dorment de Txaikovski i el vals que comença la suite Masquerade, d'Aram Khatxaturian, van ser impactants.

Jordi Maluquer
El Punt