Cerca de crítiques

Enquesta

Bomba còmica

9/3/2010 |

 

Programa: La fille du régiment, de Donizetti. Dir.: Yves Abel.

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Estrenat el 2007 a Londres, el muntatge de La fille du régiment signat per Laurent Pelly és un fenomen global que ha generat un deliri fora mida a banda i banda de l'Atlàntic. El Liceu ha creat ara la seva pròpia producció, en definitiva, una còpia fidedigna de l'original (és d'esperar que sigui més barat que llogar-la), i la bomba còmica ha tornat a esclatar, causant estralls entre un públic rendit. Les raons de l'èxit són òbvies: una capacitat diabòlica per a la comèdia per part del director francès, que, tanmateix, no desvia l'atenció del punt principal, el lluïment dels protagonistes.

Si ens quedéssim només amb el circ vocal, ens limitaríem a certificar que Juan Diego Flórez va clavar divuit do -va bisar la cèlebre ària per a gran alegria dels espectadors-, però per sort el tenor peruà no és un mer exhibicionista de pinyols, sinó un cantant d'una elegància exquisida, bressolant amorosament un Pour me rapprocher de Marie per fondre les pedres. La producció va ser feta a mida del talent histriònic de Natalie Dessay, la qual cosa pot ser un handicap per a les Marie posteriors. Menys salvatgina que la soprano francesa, però no menys hiperactiva o hilarant, Patrizia Ciofi va donar una lliçó magistral de com superar els límits del propi instrument (d'inconfusible color velat) amb un fraseig belcantísticament irreprotxable. Pietro Spagnoli va ser un ajustat Sulpice i Victoria Livengood una generosa Marquesa que no va dubtar a atacar Rosó. Però va ser l'impecable timing còmic d'Ángel Pavlovsky com una Duquessa d'irònic glamur el que va despertar algunes de les rialles més franques de la sessió. Yves Abel va deixar fer, encara que l'orquestra va estar més estimulada amb Wagner que amb Donizetti. Tant és, la funció va acabar en apoteosi.

Avui
Xavier Cester