Cerca de crítiques

Enquesta

L'oratori flaix

21/2/2010 |

 

Programa: Elies, de Mendelssohn. Polifònica de Puig-reig. Orquestra i Cor del Liceu. Dir: A. Ros Marbà.

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

 

Elies és l'obra culminant de Mendelssohn (1809-1847) i del gènere oratori. Es va estrenar amb èxit esclatant a Birmingham un any abans de la mort del compositor, que el va estar retocant mentre va viure. Com aquells artefactes giratoris de mirallets que omplen la foscor de punts lluminosos, la seva centralitat remet tant a la factura dels oratoris händelians i a la potència de les Passions de Bach -Mendelssohn va recuperar la de sant Mateu l'any 1829- com projecta flaixos constants de Haydn, Mozart, Beethoven i premonicions de Brahms (als episodis del desert i dels murmuris del Senyor), dels garratibants oratoris d'Elgar amb, fins i tot, premonicions de Mahler en alguna de les marxes.

Escoltar-lo constitueix un gaudi per a l'intel·lecte pels vincles que estableix entre un passat d'estirp pedagògico-religiosa i l'esdevenidor. La recurrència motívica i la fluïdesa amb què els números integren les escenes són, ja, de caire operístic, tant que alguns dels passatges més dramàtics contenen la llavor de, per exemple, el garratibant inici de l'Otello verdià.

Un cop passat el tràngol de l'obertura, la Simfònica es va anar trobant més còmoda, menada per un Ros Marbà imbuït del polifacetisme de l'obra, i el conjunt format pel Cor i per la Polifònica de Puig-reig va resultar tant més operatiu com més dramàtic era el passatge. René Pape va impressionar com a profeta tot i un cert distanciament i algun desajustament. L'excel·lent liederista que és Werner Güra ja s'erigeix com a hereu de Peter Schreier i la veu lluminosa de Camilla Tilling va convèncer tant com la més ombrívola, però sedosa, de Katarina Karnéus.

Xavier Casanoves Danés
Avui