Cerca de crítiques

Enquesta

Bach, pare omnipotent

19/2/2010 |

 

Programa: La pantera imperial de Carles Santos

Lloc i dia:Teatre Lliure

És possible que a Carles Santos no li agradi el terme, però La pantera imperial és tot un clàssic, un dels fruits més enlluernadors de la imaginació febril del músic de Vinaròs, compartint, en la nostra opinió, el mateix vèrtex de la piràmide que Ricardo i Elena i Sama Samaruck Suck Suck. Poc menys de 13 anys després de la seva estrena, l'espectacle no ha perdut ni un bri de potència i continua sent una festa per als sentits.

Si al Lliure de Gràcia, per simple qüestió de les dimensions de la sala, l'impacte sobre l'espectador era molt més directe, el Lliure de Montjuïc permet ara repescar la versió gran, amb cor -un Lieder Càmera que va anar en progressió ascendent- que a Barcelona només s'havia pogut veure un dia.

Més que d'una mera teatralització, el que fa Santos és donar carn i ossos escènics a la música de Bach. El punt d'arrencada és la fuga en la menor BWV543, esmicolada fins a l'absurd de la seva mínima expressió lingüística en la tan minuciosa com frenètica descripció dels primers compassos de la partitura, però també retorçada, variada, transformada de mil maneres diferents, accentuant el aspectes més mecànics, implacables (la pianola juga en aquesta direcció, sobretot quan encalça sense pietat els dos pianos), irreverents, lúdics i, per descomptat, lúbrics.

L'epicentre emocional, tanmateix, és l'imponent Crucifixus de la Missa en si menor, que té la seva correlació amb el mateix Santos, agenollat, els braços en creu, tocant dos pianos abans de prostrar-se, com un capellà abans de la seva consagració, davant els 28 caps vigilants de Bach, pare omnipotent.

L'equip artístic presenta alguns canvis, però per sort manté la presència imprescindible d'Antoni Comas, entregat sense cap mena de reserva vocal o física a les indicacions més enfollides de Santos. L'humor pot ser irresistible, però La pantera imperial no és cap broma.

Xavier Cester
Avui