Cerca de crítiques

Enquesta

Diversió amb missatge

12/2/2010 |

 

Programa: "Una cosa rara" de Martín i Soler. Director: Ottavio Dantone.

Lloc i dia:Palau de les Arts de València

Durant prop d'un segle i mig, Martín i Soler només va ser recordat gràcies a la cita que Mozart va fer a Don Giovanni d'un fragment d'Una cosa rara. Amb aquest títol, la segona col·laboració del compositor amb Da Ponte, el Palau de les Arts continua la lloable defensa de l'obra del valencià al teatre que du el seu nom. La conclusió és la mateixa que el 1991 al Liceu: la música té una gran frescor melòdica i una acurada instrumentació, però l'estructura dramàtica és quasi irresoluble, amb una trama que s'acaba al primer acte i un segon que s'allargassa amb giravolts improbables. Això sí, Da Ponte no perd pistonada per deixar anar perles que es mouen entre el cinisme i la invitació al llibertinatge.

El muntatge de Francisco Negrín va fer pujar la temperatura humorística tot subratllant els dobles sentits del text, aprofitant un impactant decorat (un gran prat amb desnivell perillós que amagava les estances subterrànies de la reina) i un vestuari kitsch. Qui sap si amb mala consciència per la diversió oferta, Negrín va projectar al final una de les frases més àcides del llibret, sobre la capacitat dels rics (i poderosos) de fer el que volen.

Ottavio Dantone va aconseguir de l'excel·lent Orquestra de la Comunitat Valenciana una articulació tan nítida com fulgurant, si bé no sempre va estar atent als desquadraments d'un repartiment en bona part constituït per membres del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo. Van destacar la sucosa Ghita de Maite Alberola, i la impecable parella còmica formada per Isaac Galán i Lluís Martínez-Agudo.

María Hinojosa va ser una resplendent Lilla, i si Joel Prieto va acabar convencent més escènicament que vocalment amb un Infant malcriat, Ofèlia Sala no va tenir cap problema a imposar una sobirana Isabella.

Xavier Cester
Avui