Cerca de crítiques

Enquesta

La lluna a València

2/2/2010 |

 

Programa: Lucia di Lammermoor, de Donizetti. Dir.: Karen Mark Chichon.

Lloc i dia:Palau de les Arts

En una nit de (quasi) lluna plena va ser apropiat assistir a les evolucions d'una de les llunàtiques més famoses del repertori sota l'advocació de la gran lluna que presidia el decorat. El Palau de les Arts va acollir el ben rodat muntatge de Lucia di Lammermoor, de Graham Vick, vist al Liceu la temporada 1999-2000. La proposta, sense arribar a grans cotes d'inventiva, no ha perdut ni claredat narrativa ni l'atractiu plàstic d'aquest prat mental de Lucia, amb el cel tempestuós i un arbre tan retorçat com acabarà la seva raó. El muntatge no posava en dificultats un repartiment jove liderat per Nino Machaidze, propulsada potser massa ràpidament a l'estrellat: el cartellet de "nova Netrebko" que li van penjar al debut a Salzburg no fa cap favor a totes dues.

La seva Lucia va tenir un just equilibri entre passió i fragilitat, amb una veu ben projectada de tint lleugerament fosc al centre i agilitats suficients (l'absència d'un autèntic trinat és un mal comú dels nostres dies). Algun sobreagut un punt xisclat a la primera part potser explicaria la seva renúncia a acabar a dalt l'escena de la bogeria, però va ser una encarnació més que notable d'una soprano amb molt futur. Com el té el seu Edgardo, un esplèndid Francesco Meli molt més acurat en la dosificació de matisos i gradacions dinàmiques, sense que li manqués valentia en el registre superior. Vladimir Stoyanov va ser un emfàtic Enrico, i Angelo Antonio Poli, un Arturo que feia desitjar que la seva part fos més llarga, però Diógenes Randes va decebre en un Raimondo d'afinació incerta. El punt més negre va ser la direcció musical de Karel Mark Chichon, que va combinar brutalitats sobreres amb caigudes de tensió i temps erràtics que (quasi) ens van fer posar de mala lluna.

Xavier Cester
Avui