Cerca de crítiques

Enquesta

Wagner en coloraines

25/1/2010 |

 

Programa: Tristan und Isolde de Wagner. Dir.: Sebastian Weigle.

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Més d'un cop en aquest Tristan und Isolde vam esperar que, del vaixell o del castell, apareguessin Errol Flynn o Yvonne de Carlo. I és que amb el seu vibrant colorit, realçat per una acurada il·luminació, el decorat i el vestuari de David Hockney semblaven sorgits de les fantasies en technicolor del Hollywood clàssic. Amb el dissenyador convertit en estrella absoluta, la direcció escènica de Thor Steingraber poc més podia fer que moure's pels paràmetres de la convenció més innòcua, amb detalls perspicaços (els dubtes de Brangäne amb el filtre), moments de vergonya aliena (les escenes d'acció) i un final bonic, amb els amants abraçats sota una llum arcangèlica.

Sebastian Weigle va optar més per la continuïtat narrativa i l'eficàcia dramàtica que per les simes visionàries de la partitura de Wagner. Deixant de banda algun defalliment puntual, l'orquestra va fer honor a la intensitat del gest del seu antic titular, qui, a més, va maldar per respirar ensems amb el magnífic repartiment. Ja que no el vellut vocal d'antany, Deborah Voigt manté la franquesa en l'agut i un fraseig meticulós, un xic distanciat, que va fer de la seva Isolde una encarnació molt més reeixida que les heroïnes italianes vistes fins ara. Tristan duu Peter Seiffert al límit de les seves possibilitats, com les agòniques frases finals van subratllar, però el tenor alemany no s'amaga mai, i la calidesa d'un timbre que continua tenint un eminent substrat líric fa obviar alguns titubejos textuals. Al costat del conegut histrionisme de Bo Skovhus (Kurwenal), dues composicions majúscules: la Brangäne de Michaela Schuster (dominant el seu vibrant instrument en uns advertiments corprenedors) i el Marke tot emoció a flor de llavi de Kwangchul Youn. L'èxit va ser generalitzat.

Xavier Cester
Avui