Cerca de crítiques

Enquesta

El color de Butterfly

14/12/2009 |

 

Programa: Madama Butterfly De Puccini. Dir.: Lorin Maazel.

Lloc i dia:Palau de les Arts (València)

En moments difícils, els grans cavalls de batalla del repertori sempre vénen al rescat. A causa de la retallada en el pressupost, el Palau de les Arts va decidir cancel·lar una nova producció de Die Fledermaus per ampliar les funcions de Madama Butterfly, encara que l'obra ja fos programada l'any passat en una altra producció. La taquilla sembla que ha respost, i els resultats artístics també han estat satisfactoris, començant pel viatjat muntatge de Mariusz Trelinski, originat a Varsòvia. Sense inventar la sopa d'all, el director polonès crea un marc plàstic estilitzat on els elements més discutibles -una forçada gestualitat antinaturalista, les aparicions premonitòries de la mare de Cio-cio-san- queden compensats per imatges subjugants com l'arribada en barca de la protagonista (llicència perdonable, la casa és en un turó), servides per una il·luminació magistral que dóna al color contingut dramàtic.

Sense posseir un timbre especialment distintiu, Oksana Dyka va ser una Butterfly amb les dosis justes de metall per superar el mur orquestral i notable tremp dramàtic, més còmoda en la tragèdia que en la dolçor amorosa. El Pinkerton de Misha Didyk completava una parella central d'obvis ressons eslaus (ambdós són ucraïnesos), el tenor amb un so llenyós i un cant rectilini que accentuava l'antipatia congènita al personatge. El Sharpless apagat de Gevorg Hakobyan i la Suzuki aplicada de Marianna Pizzolato van quedar eclipsats pel Goro d'Emilio Sánchez.

Lorin Maazel va desplegar tots els sortilegis de l'escriptura pucciniana, amb uns temps cada cop més lents que, miraculosament, mai feien decaure la tensió, sobretot en un tercer acte amb una delectació quasi sàdica en el retrat de la desesperació de Butterfly.

Xavier Cester
Avui